Malgrat que solen estar motivades per la bona fe, la sobreprotecció i la compassió amb què a vegades és tractada la discapacitat solen ser més entorpidores que la indiferència o el menyspreu. La disminució ens fa diferents, sí, però no més especials que els altres mortals. I, contradient en part el tòpic complaent, també hi ha cecs insensibles, síndromes de Down esquerps, paraplègics abúlics i malalts mentals sense genialitat. Conquerir la normalitat (la felicitat dels mediocres?) no només és assolir conductes similars a les de la majoria, sinó perdre l’aura d’immunitat que, pietosament, ens han/ hem concedit.
El primer pas per conviure adaptativament amb una minusvalia és assumir-ne la màxima responsabilitat possible. El segon, fer saber que un té o pateix una discapacitat; no és tot ell un discapacitat. I el tercer, descobrir que qualsevol carència és important, però no ens fa més importants.
La malaltia no és una oportunitat mística o transcendent per autosuperar-nos, sinó una mundana adversitat que es pot acceptar constructivament (no pas positivament!) o amb resignació. Integrar la discapacitat és desmitificar-la. Alguns afectats són extraordinaris, però no per la seva anomalia sinó per la fortalesa de la seva personalitat.
Òscar Pujol
