Avui, 1 d’octubre de 2020, farà 30 anys que l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar la resolució 45/106, de 14 de desembre de 1990, per declarar l’1 d’octubre com el Dia Internacional de la Gent Gran.

La comunitat internacional va instar d’aquesta manera els governs i les organitzacions no governamentals a involucrar-se i reflexionar sobre els reptes socials i polítics que suposava el creixent envelliment demogràfic, i els instava a tenir cura de la gent gran per garantir una vellesa digna i segura.

Si bé la finalitat d’aquesta jornada festiva i reivindicativa era aconseguir que les persones grans fossin per un dia veritables protagonistes i centre d’interès d’arreu del món, així com difondre una imatge més positiva de l’envelliment, la pandèmia les ha convertit, més que mai, en protagonistes involuntàries dels despropòsits d’alguns governs que han prioritzat l’atenció de les persones més joves que no pas de la gent gran, que va ser abandonada a la seva sort.

No cal recordar les recomanacions dels responsables de la sanitat de la Comunitat de Madrid, governada pel PP.

Ara bé, les retallades en sanitat portades a terme per governs de dretes i la privatització de serveis com les residències són allò que ens explica l’enorme mortaldat de centenars de milers de persones grans, residents en aquests centres assistencials desbordats i amb greus deficiències de funcionament, malgrat els professionals, per manca de recursos de tota mena, també humans.

És molt dur, però hi ha qui ha denunciat que molts residents no només han mort per la manca de l’atenció necessària per evitar les conseqüències de la pandèmia, sinó també de fam.

Els familiars no podien visitar els seus per les restriccions existents per evitar la propagació de la pandèmia, i això ha suposat l’abandó de persones grans que no van rebre l’atenció que requerien i no van ser derivades als hospitals per rebre el tractament mèdic que necessitaven.

Hem de tenir present que moltes d’aquestes residències estan en mans de fons d’inversió que prioritzen el benefici econòmic per damunt del benestar dels residents, reduint serveis i personal i oferint una alimentació de pèssima qualitat.

Per això, és important no oblidar i aprofitar l’oportunitat per conscienciar la societat sobre l’estat en què es troba la gent gran i els desafiaments i problemes que afronta, així com per promoure les accions necessàries per defensar-la i per respectar la seva dignitat i saviesa.

Cal apostar per un model de residències centrat en la millora de la vida de la gent gran i no en els beneficis privats

Cal apostar per la creació de residències públiques i recuperar les gestionades per entitats privades, ja que la cura i la salut de la gent gran no han de ser el negoci de ningú.

És vergonyós que a Catalunya, segons el mapa de Serveis Socials de 2018, el total de places sigui de 64.093, de les quals només 10.298 són públiques.

Canviar la situació no és impossible, si bé es necessita voluntat política per aconseguir un model basat en l’atenció a la persona i evitar que situacions com les que s’han viscut no tornin a repetir-se en el futur.

La pandèmia ens ha demostrat que l’actual model no és el que necessita la gent gran, ja que la seva mercantilització l’ha fet ineficaç, si bé les multinacionals i els fons d’inversió han vist com els seus beneficis s’incrementaven, mentre els residents morien en les seves aterridores “cases dels morts”.

Els governs no poden abandonar la seva responsabilitat i no prestar l’atenció que les persones grans necessiten. Cal apostar per un model i serveis de les residències que estiguin centrats en la millora de les condicions de vida de les persones grans i no en els beneficis privats. A Catalunya, el govern que no governa ha de deixar de mirar cap a un altre costat i actuar buscant el benestar de la gent gran. També a Badalona l’alcalde ha d’interessar-se per la situació de les nostres residències i demanar la construcció de residències públiques.

No podem oblidar que els residents mantenen intactes els seus drets constitucionals, els quals reconeixen que, amb independència de les obligacions familiars, “els poders públics vetllaran pel benestar de la gent gran mitjançant un sistema de serveis socials que atendran els problemes específics de salut, habitatge, cultura i lleure” (art. 50 de la Constitució espanyola). També el nostre Estatut recull que “les persones grans tenen dret a viure amb dignitat, lliures d’explotació i de maltractaments, sense que puguin ésser discriminades a causa de l’edat” (art. 18).

L’article de la Constitució també assenyala que els poders públics han de garantir la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament.

I, com tothom sap, les nostres pensions estan en joc i per això els i les pensionistes i les persones jubilades continuarem omplint les places dels ajuntaments de les nostres ciutats fins a aconseguir que es reconeguin i respectin els nostres drets.