L’any 1985 l’Escola Universitària de Treball Social de la Generalitat va fer públic un estudi sobre els desnonaments a Badalona. Aquest estudi tenia un objectiu fonamental: adquirir un coneixement millor de les causes dels desnonaments a la nostra ciutat i saber quins eren els barris més afectats.

Així doncs, els desnonaments no són un problema nou i desconegut per a les administracions. Ve de molt lluny. Aleshores, de les demandes que es presentaven als jutjats de Badalona -entre 1982 i 1983 van ser unes mil- el 22% se solucionaven abans d’executar el desnonament.

Com també passa en l’actualitat, lògicament, les persones amb menys recursos econòmics eren les que patien els desnonaments i eren gent amb una edat compresa entre els 31 i els 40 anys.

De tots els barris de Badalona, el de Sant Crist era el que tenia més desnonaments, seguit dels barris de la Salut, Sant Mori, Pomar, Llefià, Sant Roc, etc. Les persones desnonades eren fonamentalment nascudes fora de Catalunya; majoritàriament procedien d’Andalusia, si bé vivien a Badalona des de feia molts anys.

Entre les causes dels desnonaments, en primer lloc se situava l’atur que havia portat a moltes famílies a situacions econòmiques més que difícils. La conseqüència més greu era l’increment de la pobresa i l’exclusió social de bona part dels badalonins, per no entrar en els problemes que es generaven en les relacions familiars.

No hem d’oblidar que el dret a l’habitatge és un dret social reconegut en diversos tractats internacionals, la Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya.

I què passa avui? A Catalunya hi ha més de 411,5 milers de persones a l’atur i a Badalona la xifra supera les 16.000 persones. Això suposa que a Catalunya hi hagi un 20,9% de la població en risc de pobresa -possiblement a Badalona sigui més alt- i continuen els desnonaments diàriament. I les persones afectades pels desnonaments continuen sent famílies badalonines, encara que no hagin nascut a la nostra ciutat o no parlin bé el nostre idioma.

El més greu, com ja hem comentat altres vegades, és que a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, més de 450.000 dels quals estan a Catalunya, i més de 9.000 els tenim a Badalona.

I encara més greu, dels 450.000 pisos buits de Catalunya uns 100.000 estan en mans d’entitats financeres, algunes rescatades amb diners públics. En concret CatalunyaBanc, avui integrada al BBVA, ha rebut més de 12.000 milions, seguida per Bankia que també ha rebut uns altres 12.000 milions.

Aquestes ajudes es van aconseguir a través de la SAREB (Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancaria), que va comprar als bancs, amb diners públics, els productes tòxics procedents del mercat immobiliari, fet que significa que a cada contribuent ens ha costat l’operació quasi 3.200 €.

El que posa en evidència tot el que passa és la manca d’una actuació preventiva per part de les administracions públiques que no han actuat per crear un parc d’habitatge de lloguer social necessari per evitar els desnonaments per causes econòmiques. També és evident l’oportunitat perduda per aconseguir els habitatges buits de les entitats financeres rescatades amb diners públics per crear un parc d’habitatge social.

És indignat que a Catalunya només hi hagi un 2% d’habitatge social, quan la mitjana europea és d’un 15%. I de riure, per no plorar, és que a Badalona l’Ajuntament tan sols disposa de 3 habitatges, mentre hi ha milers de pisos buits propietat de les entitats financers.

El que sí podem afirmar amb rotunditat és que hi ha vies d’obtenir habitatges per crear un parc d’habitatge de lloguer social i d’inclusió a Badalona i a Catalunya. Només cal voluntat política.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram