André Malraux, aquell que fou ministre de Cultura amb el general De Gaulle, li etzibà a un “grande de España” com José Luis de Villalonga en una conversa que van tenir a París això: “Espanya! Espanya! Què és Espanya? Cavour “va fer” Itàlia, però el projecte dels Reis Catòlics va ser un fracàs rotund! Espanya no és un país, és una superstició, una llegenda! Si vostès existissin de veritat, Unamuno no s’hagués passat la vida preguntant-se una vegada i una altra si Espanya existeix o no. Els francesos no ens fem mai aquesta mena de preguntes, perquè França existeix! Existeix! Però Espanya…”.
De fet, Malraux estava descrivint una mena de fantasma que encara espanta molts catalans. No negaré la força i el poder que té qualsevol estat, sigui l’espanyol o qualsevol altre. Però, fins i tot en això, hi ha categories. Uns estan ben consolidats i amb un prestigi notable, i d’altres la seva viabilitat sempre està qüestionada per la raó que sigui. Espanya és d’aquests.
És cert que en les darreres dècades la seva projecció ha avançat i s’ha equiparat internacionalment de forma aparent a les democràcies occidentals. Però damunt d’ell sempre plana la possibilitat de la desmembració. “¡Quieren romper España!” és una de les frases que més es repeteix al llarg de la seva història, sobretot quan Catalunya prem una mica l’accelerador. La trobareu pronunciada des de l’època de la dictadura de Primo de Rivera fins als actuals dirigents del PP o del PSOE. Pel cap baix, gairebé 100 anys amb la mateixa cantarella que Malraux va saber resumir amb quatre frases.
Ara és un d’aquells moments de debilitat interna que Espanya travessa regularment. Les convulsions provocades per l’esgotament d’un règim corrupte fins al moll de l’os, el clima independentista que es viu a Catalunya i els resultats diabòlics d’unes eleccions han estat la fórmula per col·lapsar l’actual sistema dinàstic espanyol. La partitocràcia, la monarquia i l’Ibex-35 no saben com dimonis sortir-se’n. És l’escenari perfecte per a una política de trencament com la que necessita un procés d’independència. I mentrestant, què fem a Catalunya?
Saber llegir encertadament els escenaris polítics per anticipar-se al rival constitueix un dels dons més preuats en l’art de dirigir una nació. Però, per desgràcia, no sembla que els nostres diputats nominalment independentistes hagin estat dotats amb aquesta singularitat. Quan caldria imprimir un ritme trepidant a les accions adreçades a trencar amb Espanya (i provocar la seva desestabilització) per fer-la entrar en un estadi de feblesa que afavoriria els nostres interessos, parlem de 18 mesos o més per fer no se sap ben bé què si escoltem uns o altres. El vertigen provocat per la transcendència del gest els paralitza i ho camuflen amb expressions com “cal fer-ho bé” o “ara no ens vindrà d’uns mesos més”. És l’hora de l’audàcia d’un Macià i tornem a l’estil especulatiu d’en Cambó.
Veurem en els mesos vinents com els gestos simbòlics continuen però sense cap efecte real per tal de substituir o trencar amb la legalitat espanyola vigent. És la forma d’anar fent bullir l’olla del procés, cosa que afavoreix un independentisme de festa major que només es queda amb els grans titulars de la premsa, ràdios o televisions “amigues”. Qualsevol discrepància o crítica sempre ha de venir de la banda unionista o espanyola per acabar de fer veure als convençuts que el camí correcte el marca la “oficialitat” del procés. Fins quan? Fins que els catalans vegin que no es pot fer la truita sense trencar l’ou.
