Va fer la primera pesseta participant en tertúlies del cor. Tot i els seus anys de corresponsal a Nova York, avui aquesta feina li dóna per a viure. Cada dia apaga el despertador, es dutxa i esmorza. Es puja al seu Volvo, i cap als estudis de televisió. Diu “bon dia” a tothom, seu a la cadira, esperant la maquilladora, i mirant-se al mirall pensa en massa coses. Coses que no són gratificants; sensacions de fracàs i traïció. S’aixeca de la butaca de maquillatge per prendre posició a una taula rodejada de gent curiosa. Un exconcursant de realities obsessionat amb aprofitar aquesta oportunitat. No té cap problema per insultar o plorar; el regidor mana. L’exdona d’un futbolista, nascuda a un barri perifèric i sense cap control de les seves emocions. Està allà per donar intensitat al qualsevol tema amb qualsevol arma: insults, plors, demagògia barata… I sis més; un grup de vuit persones sortides d’una pel·lícula d’Almodovar. La tertúlia comença amb una pregunta sobre la darrera crònica negra: “La dona va col·laborar amb el seu marit en l’assassinat de la seva mare?” Tots comencen a jutjar-la. Ell calla i espera el seu torn amb una posat de dignitat. Llavors, sense aixecar la veu, fa un discurs exaltant la presumpció d’innocència. I al final, pensa que encara està en forma. Intervé encara un parell de vegades més, i el programa s’acaba. Torna a maquillatge. Diu “adéu”. Puja al seu Volvo, i cap a casa. Llegeix unes pàgines d’un llibre. Veu una pel·lícula a mitges. I torna al llit.
Al dia següent, als estudis, li diuen que hi ha becaris nous. Sap que, com passa cada any, vindran a preguntar-li sobre els seus anys de corresponsal, sobre l’entrevista amb Calvo Sotelo. Ell farà cara d’indiferència, orgullós en el seu fur intern. Es creua amb un dels becaris, però aquest, com si res, només li dóna una llista de temes per a la tertúlia. I acaba el programa i el becari encara no li ha dit res. Torna a casa, com cada dia. Pensa que ningú li ha parlat d’ell a aquell becari, que el becari encara no sap qui és ell.
Divendres, i aquell noi de vint-i-dos anys encara no li ha dit res. Pensa que és un jove tímid i fa l’esforç d’interessar-se pels seus estudis. El becari contesta “molt bé” sense gaire entusiasme. Ell insisteix, però no hi ha gaire receptivitat per part de l’estudiant. Li pregunta què vol fer quan acabi la carrera. El becari somriu i diu que vol ser corresponsal. I llavors, finalment, li diu que ell havia fet de corresponsal a Nova York i que va presenciar la investidura de Ronald Reagan. Aquell noi jove riu, i li pregunta que, si això es veritat, què fa en aquest programa merdós. Llavors, abans d’indignar-se, la vella glòria s’imagina ell mateix sense el seu Volvo, sense l’àtic al centre i sense l’amant de vint-i-cinc anys. Abandona la conversa i fa mitja volta.
