Pedro Jesús Fernández

Estem assistint a una proliferació de trobades virtuals inimaginables abans de la pandèmia. És cert que, si bé inicialment a tots ens va ser complicat conversar virtualment, no ens va quedar més remei que utilitzar les xarxes per poder reunir-nos i concretar o aclarir algunes coses. La pandèmia, que ha durat massa temps, i encara dura, no ens permetia trobar-nos en cap lloc tancat per conversar o abraçar-nos, una altra activitat molt humana i necessària per als éssers humans.

Malauradament, el que inicialment era una solució ara s’ha convertit per a moltes persones en un problema, ja que es continua utilitzant la conversa virtual encara que no calgui.

Ens hem acomodat i en lloc d’utilitzar els nostres espais comuns de trobada, ara preferim quedar-nos a casa i, com hem pogut veure a les xarxes, fer qualsevol mena d’entrevista o reunió en calçotets, ja que la part visible només és de cintura cap amunt.

Ara bé, conversar virtualment és la millor manera de comunicar-se?

Som més humans si ens comuniquem a través de les xarxes i participem en centenars de converses?

Ja abans de la pandèmia era habitual veure diverses persones, sobretot joves, enganxades al seu mòbil comunicant-se amb qui sap qui i sense mantenir cap interrelació amb els membres del grup amb què es trobava. I al cap de moltes hores, cadascú se n’anava a casa seva sense haver intercanviat cap paraula.

Per això, som molts els que pensem que les relacions socials no encaixen bé amb internet i que cal recuperar les converses presencials, les trobades, i apartar-nos de les pantalles. Això no obstant, som conscients que actualment hi ha situacions que ens obliguen a utilitzar les xarxes per poder portar a terme determinades activitats socials.

És cert que, si bé hi ha situacions que fan impossible el diàleg presencial, és evident que la xerrameca presencial humanitza, ja que considerem que és una de les activitats humanes més importants que tenim. A través de la conversa desenvolupem la nostra capacitat d’empatia, experimentem l’alegria de ser escoltats, de ser entesos. A més, la conversa presencial promou l’autoreflexió, aquestes converses amb nosaltres mateixos, que són un dels pilars del nostre benestar. I aprenem a escoltar i a respectar tots els participants, ja que el diàleg comença, normalment, per allò que ens uneix, no per allò que ens separa.

Amb les trobades presencials evitem l’aïllament i ens allunyem de l’individualisme. Necessàriament hem de compartir confidències, facetes més intimes de la nostra vida que no és possible expressar en una pantalla insensible a les nostres emocions.

A les pantalles no sempre veiem persones de carn i ossos i molt menys si hi participen persones desconegudes amb les quals no hem tingut mai cap relació ni contacte. Només veiem espectres en un aparell sense ànima.

Les relacions personals presencials van construint llaços afectius que, sense cap dubte, són molt importants per al nostre creixement personal i familiar, la qual cosa no s’aconsegueix a través d’una pantalla.

Un bon exemple d’això que dic va ser la trobada que fa uns dies vaig tenir amb un bon amic.

Feia molt temps que no ens vèiem, ni presencialment ni virtualment. Em va explicar que la seva dona va estar ingressada més de cinc mesos a l’hospital. Evidentment no en sabia res i la meva sorpresa va ser majúscula. Això no es pot expressar a través d’una pantalla. Ni tampoc els sentiments i les emocions que vam compartir.

No podem oblidar que tots els éssers humans formem part d’una societat extensa que ens protegeix i ens ajuda a construir la nostra pròpia identitat.

Sempre s’ha dit que qui té un amic té un tresor i això posa en valor la importància de les relacions socials, no virtuals, sinó presencials. Com diu un bon amic, si tens bones relacions socials, estàs millorant la teva qualitat de vida.

Afortunadament, no hi ha mal que duri cent anys i, actualment, estem recuperant la nostra vida social. Tornem a quedar amb els amics per anar a passejar o a fer qualsevol altra activitat necessària per millorar les nostres relacions i socialitzar les nostres experiències, els nostres fracassos, les nostres alegries. En definitiva, hem de fer possible una de les característiques més importants dels éssers humans: la sociabilitat, és a dir, poder compartir tot allò que ens fa millors a cadascú de nosaltres i a la societat.