Aquests dies són moltes les informacions que ens arriben a través de les xarxes. La majoria són autèntics disbarats, algunes de mal gust i altres fake news carregades de mala llet.
Entre les moltíssimes que ens arriben cada hora, no he pogut resistir compartir aquest escrit en castellà signat per Juan José Hernández. No sé qui és i espero que no es molesti per publicar una part de l’escrit, en català i amb algunes aportacions, en un mitjà com aquest. Diu així:
“Ja està bé de sembrar l’odi, ja està bé de tanta mentida i manipulació. El que alguns i algunes estan fent aquests dies és profundament mesquí i inhumà. És indecent intentar treure profit del dolor i de la mort”.
Ningú imaginava la magnitud que anava a assolir això que ens obliga a estar confinats. Ni els governs occidentals, ni les organitzacions polítiques, ni la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) van parar atenció a allò que passava a la Xina. Estava massa lluny.
El capitalisme veia amb plaer l’enfonsament del gegant asiàtic. Guanyar la guerra comercial era el més important i els morts no eren nostres.
Algú es va plantejar en aquell moment prendre mesures en el nostre civilitzat món occidental?
Tampoc ningú les va prendre quan el virus va trucar a les portes d’Europa.
La manca de previsió i mesures també es globalitzaren i el virus ens va agafar amb els deures sense fer.
Ara ens adonem que quan plou, plou per a tothom.
Ens vàrem equivocar. És clar que sí, ho hem d’assumir.
Fora d’hora és fàcil dir que sobraven tots els esdeveniments polítics, sindicals, socials, esportius, etc. És cert que van ser l’últim mes, però, d’una manera o una altra, totes i tots vàrem participar en ells.
És més, si algú hagués decidit cancel·lar-los, hauríem posat el crit en el cel i l’hauríem acusat, como a poc, d’alarmista i piròman.
Al Govern de l’Estat li està tocant batallar amb una conjuntura caòtica, amb una situació que pocs voldrien gestionar perquè no hi ha precedents a la història recent que serveixin de guia d’actuació, però aquí estan donant el do de pit.
Han posat tots els recursos de l’Estat a disposició del poble i estan intentant sortir d’aquest infern de la millor manera possible, sense deixar ningú enrere.
Les elits polítiques han sortit de la bombolla en la qual generalment s’aixopluguen i estan lluitant al nostre costat, encara que sembli mentida.
Mentre la dreta cavernícola i nacionalista omplia balcons de banderes, es deixaven els hospitals sense bates blanques
Podrà sortir millor o pitjor, però no estan regatejant esforços, encara que sempre es pot fer més.
L’economia ha d’estar al servei de la vida, prioritzant la protecció dels treballadors i dels sectors més vulnerables.
L’altre dia, a la compareixença de Pedro Sánchez, el mateix que m’ha ocorregut durant aquests últims dies amb altres membres del Govern, vam poder veure responsabilitat, humanitat, sofriment.
Tanmateix, encara hi ha qui els criden assassins.
Com es pot ser tan miserable?
Com poden seguir escopint verí?
Saben per què es mor la gent?
Perquè manquen recursos, ja que mentre la dreta cavernícola i nacionalista apostava per omplir els balcons de banderes, es deixaven els hospitals sense bates blanques.
Als neoliberalistes, defensors dels interessos d’una minoria, és evident que els serveis públics no us interessa defensar-los i ara, hipòcrites, aplaudiu des de les finestres.
Ara, a les classes populars ens toca patir les conseqüències de les privatitzacions que els governs de dretes, al servei dels poders financers, van realitzar.
Espanta la manca de criteri de ciutadans que surten al balcó i aplaudeixen mentre voten els responsables d’aquesta situació.
On són ara els vostres ídols?
On són els vostres benefactors?
Sabeu on són? Especulant i fent negoci amb materials de primera necessitat, ocults darrere del fum de les vostres fogueres de rancor i mentides.
Ara són les classes populars les que estem fent l’esforç. Als hospitals, als supermercats, als comerços, als camps, a les carreteres, per tot arreu.
Som molts els que ens estem jugant la salut, sense descans, però convençuts que ho hem de fer, avantposant el benestar col·lectiu per sobre de l’individual.
No fem política, no distingim colors, ara tots som iguals. Però no oblidarem que els únics culpables són els que han retallat serveis fonamentals.
Vosaltres, dreta cavernícola, sou l’excepció. Bèsties carronyaires, plaga de difamadors i esvalotadors, ja que busqueu la vida en la mort aliena.
El que feu, a més de repugnant, és delictiu i esperem que pagueu per això.
Quan arribin temps millors, quan deixem enrere aquest malson, tornarem a reivindicar la millora dels serveis públics. I mai més oblidarem que sense la sanitat pública i la solidaritat ciutadana no hauríem pogut sortir d’aquest embús.
I en sortirem amb més força, ja que aquesta guerra per la vida la guanyarem.
