A diferència del castellà, a la nostra llengua, la confiança es fa, no és dona. Al món de la lingüística existeix l’anomenada hipòtesi Sapir-Whorf que postula que cada llengua porta en les seves expressions i construccions tota una forma de veure el món singular i diferent dels parlants d’altra llengua. Sigui certa o no, en català tant els petons com la confiança són obres més que desitjos. Són actes més que volicions. Així doncs, la confiança que va demanar el president Puigdemont que la CUP li demostrés encara s’ha de construir. No hem d’esperar que es doni sense més.
I parlant de construir, és cert que alguns sectors de l’esquerra independentista han bastit un relat ferreny i inamovible negant l’abast popular del procés i qualificant-lo reiteradament d’espantall dels interessos d’una dreta que no volia la independència. Aquesta postura és absolutament legítima i segur que té una part de raó, però es troba (des d’ara i fins setembre) en l’obligació intel·lectual de demostrar empíricament que el procés (aquest procés, en aquest moment i amb aquests actors) és mentida i no ens portarà a la independència. Si aquests sectors deien convençuts que tot el que ha passat al país (els dos 9N, lleis de ruptura, independentisme popular…) no passaria, hauran de demostrar que aquest tampoc és un govern i un parlament d’independentistes. Cap problema, era un debat etern i estèril que per fi arribarà al seu punt de resolució.
Ara ja no es tracta de lleis més o menys socials, de posicions sobre educació o sobre parcs temàtics. Setembre és el mes de l’aposta clara i neta o pel procés o per una hegemonia de l’autonomisme d’esquerres. Perquè en acabat, aquests sectors haurien d’explicar que, si el procés no és vàlid, l’únic camí majoritari que li queda al país és “l’autonomisme plurinacional”, la socialdemocràcia colau-maragalliana què, ves per on, sí que va veure aprovats els seus pressupostos.
Per altra banda (molt important) s’ha de tornar a teixir i a construir la confiança en l’espai polític que representa l’anticapitalisme català. Després de més de vuit anys de crisi crònica, de creixement imparable de les desigualtats, d’inoperància de totes les solucions econòmiques proposades per l’economia acadèmica, és imperatiu mantenir un espai polític a Catalunya que relligui les velles tradicions cooperatives, no capitalistes, insurgents, fins i tot, amb el sorgiment de noves classes com el precariat i els migrants. I que pugui combatre la puixança de velles tiranies com el patriarcat o la xenofòbia. És just i necessari per tothom que tinguem una esquerra d’obediència catalana capaç d’impugnar el nou felipisme allà on més prospera: les nostres classes populars.
Aquest espai polític d’esquerres ha de ser, això sí, creïble i adult. Ha de ser capaç d’actuar a partir del càlcul de costos i beneficis i no de cops de rebequeria estètica més propis de la psicologia adolescent que de la política revolucionària. Ha de saber què vol guanyar i on i què pot deixar perdre i quan. D’aquí a setembre, tots, més que donar (donar les culpes, donar exemple o donar lliçons) s’han de posar a fer. No dic fer-se abraçades per no embolicar la troca, però sí fer-se confiança. La gent del país fa més de sis anys que ho fa. Que els mirin a ells.
Article publicat a El Món
