Un bon amic federalista i sindicalista em diu: “Si he de dir-te la veritat, soc molt pessimista. Els treballadors i les treballadores patirem molt a conseqüència d’aquesta situació. No bufen bones expectatives i tinc dubtes sobre si el Govern estarà a l’altura i no abandonarà a les classes populars”.
Hi ha persones que diuen que la paraula crisi implica un risc i també una oportunitat. Són moltes les empreses que aprofiten les crisis per refundar-se, ja que els serveixen per reestructurar-se i sanejar-se, encara que el més normal seria evolucionar com ho fa la societat. Però clar, és millor repartir-se els guanys que no invertir-los a modernitzar l’empresa i evitar que quedi obsoleta.
Per això, les empreses que no poden aguantar i superar la situació desapareixen. És la llei del més fort. Com passa a la natura, els éssers més dèbils i vulnerables sempre es queden enrere o desapareixen. Però hi ha d’altres que es beneficien i surten enfortits d’aquesta situació.
Segons em diu l’amic, és el mateix que quan ens diuen que hem de ser més competitius. Les paraules sanejament i reestructuració, com “ser competitius”, sempre van acompanyades d’acomiadaments de treballadors i treballadores. Per això ningú pot negar que els efectes de la crisi són asimètrics. És a dir, no tots reben de la mateixa manera les conseqüències d’un canvi del sistema productiu. I encara és pitjor si hi ha un predomini de l’economia especulativa per sobre de l’economia productiva generadora de riquesa.
Ara estem patint una crisi sanitària sense precedents i, segons ens diuen els experts, són les persones més grans les que més pateixen les conseqüències d’aquesta malaltia. La majoria de les persones mortes són gent d’elevada edat i, en molts casos, internades en residències privades, ja que n’hi ha poques de públiques.
El motiu pel qual un servei bàsic el gestiona una empresa privada i no l’Estat ja l’hem explicat moltes vegades i, a hores d’ara, crec que seran pocs els que no ho tinguin clar. Com també tothom sap que el que busca l’empresa privada és tenir un benefici, com més gran millor, de tot allò que gestiona. És la seva raó de ser.
Per això els neoliberals defensen buidar de competències l’Estat i deixar que el mercat ho controli i ho gestioni tot. Ara bé, si venen mal dades, llavors sí que demanen ajudes als governs o bé renuncien a continuar gestionant un negoci que ja no els és rendible. Ho tenen clar: els guanys per ells, les pèrdues per a tots.
Si, una altra vegada, els governs se sotmeten al dictat dels mercats, és evident que la crisi la pagarem les classes populars
L’externalització de serveis bàsics és el que han fet durant molts anys els governs de dretes, siguin centrals (PP) o catalans (CiU o com es digui). I ara hem pogut comprovar la dramàtica situació dels serveis sanitaris públics, com també que, malgrat les insuficiències, han sigut els professionals d’aquests serveis els qui han hagut de posar tota la carn a la brasa i, gràcies a ells, s’ha evitat una catàstrofe encara pitjor.
Recordem que, a finals de 2008, es parlava d’una triple crisi: alimentària, energètica i financera, cosa que va suposar el tancament d’empreses, l’increment de l’atur i, com a resultat final, centenars de milers de persones es van veure abocades a la pobresa i l’exclusió social.
En aquella ocasió, els governs van apostar per salvar les entitats financeres i no les persones. Això va significar que més d’un milió i mig de llars espanyoles no tinguessin cap membre de la família en situació de poder fer una aportació econòmica. Aleshores, no era gaire difícil veure persones remenant els contenidors de les escombraries buscant menjar, la qual cosa va continuar passant durant molt de temps, encara que, segons deien, ja s’havia superat la situació i es tornaria a la normalitat. Però el que ningú pot negar és que la normalitat no va arribar mai més a les llars de les classes populars.
Ara, a més, tothom parla de les crisis polítiques, econòmiques i socials que se’ns apropen i de les enormes dificultats que tindran els governs per superar-les. Les despeses generades per abordar la crisi sanitària han buidat les arques públiques. Davant d’això, són molts els que defensen i aposten per contenir el dèficit públic. Significa això que patirem més retallades en les partides destinades a garantir un mínim de benestar social? Si, una altra vegada, els governs se sotmeten al dictat dels mercats, és evident que, de nou, la crisi la pagarem les classes populars, però ja res no serà igual. Com algú va escriure fa temps: “la diferència entre evolució i revolució és la ‘r’ de responsabilitat”.
La paciència té un límit i ja ningú està disposat a resignar-se i a continuar malvivint alimentant-se d’allò que troba als contenidors o de la beneficència. O juguem tots o es trenca la baralla! Hi ha recursos suficients per mantenir i, fins i tot, millorar l’estat del benestar. Només cal una altra distribució de la riquesa. No pot ser que, de nou, els treballadors i les treballadores siguin els que paguin una crisi que no han generat ells ni elles. Serà difícil poder aguantar tanta ignomínia. O s’aconsegueix més equitat o la democràcia estarà en perill. La ultradreta està molt viva i present. I ja sabem el que passa amb les dictadures. Civilització o barbàrie.
