Fa uns dies, ens va deixar un bon amic, un company lleial, un home noble. Sobretot, ens ha deixat una gran persona. En Ciscu Mayoles, amb la seva generositat infinita, el seu esperit lluitador i el seu cor ple d’amor, ha marxat. I, amb ell, s’ha emportat un tros de la nostra història, un bocí de la nostra vida, un espai irrenunciable dels nostres records.
Ha estat un dia trist, profundament dolorós. Un d’aquells dies que desitgem que mai arribin, perquè acomiadar algú com ell és perdre un referent, una llum que il·luminava el camí de tants.
En Ciscu sempre va tenir les mans esteses per ajudar, el somriure sincer d’aquells que donen sense esperar res a canvi. El seu amor per la vida i per les persones es feia evident en cada gest, en cada paraula, en cada acte.
Ara, en aquest viatge sense retorn, es retroba amb la seva estimada Avelina. Imagino l’encontre, la mirada serena i l’abraçada després d’alguns anys d’espera.
Ara, junts, en un espai de pau, celebraran el que mereixen: una felicitat eterna, lliure de tot patiment. Però aquí, en aquest món que encara habitem, la buidor de la seva absència pesa, trenca el silenci amb la seva ombra.
Les paraules que han omplert l’adeu d’en Ciscu i l’Avelina van ser les mateixes: amor, somriures, generositat, amistat, força, implicació, lluita, esperança.
Eren dues persones que s’estimaven amb una intensitat que no es podia mesurar, que irradiaven calidesa i convertien cada moment en un motiu per somriure, per gaudir, per fer de les petites coses instants de felicitat compartida. Mai van deixar ningú enrere, mai van pensar més en ells que en els altres. Per això, avui, la seva absència, com ens va passar amb l’Avelina, ens colpeja amb una duresa inabastable.
Són moltes les coses boniques que han escrit els seus amics:
“Ahir vas fer el teu darrer traspàs, Ciscu, i encara em costa d’acceptar-ho. Recordo el dia que et vaig conèixer, quan jo era només un jove, abans d’acabar la carrera. Venies a buscar plànols i projectes amb aquella energia, amb aquella claredat i bon humor que et feien únic.
Eres mestre d’ofici, però també mestre de vida. Amb la teva veu greu i inconfusible, amb les teves mans marcades pel treball, entenies tant les pedres velles com les parets noves, com els bons paletes d’abans, els que sabien construir i reconstruir, no només edificis sinó també camins i esperances.
Et recordaré sempre. Amb respecte, amb estima, amb aquell somriure que vas ensenyar-nos a compartir. Eres molt més que un professional, eres un home íntegre, d’aquells que deixen empremta, d’aquells que no s’obliden.
I ara, que la llum entra sense vent, entre la calma del jardí, com una promesa complerta, apareix aquella ànima que t’esperava.
El rostre que sempre vas dur al cor.
Ella hi és. I tu hi arribes”.
Un altre escriu:
“Estic de viatge, una mica lluny i no podré estar al comiat d’en Ciscu, no sabeu quin greu em sap.
Amb en Ciscu hem viscut molts moments intensos, sobretot a l’escola taller de can Canyadó.
Ell va ser per a mi, a més d’un amic, un bon professor de construcció.
Tots li hem d’agrair l’esforç i la il·lusió que posava en tot allò que volia dir treballar per Badalona”.
Podríem continuar citant-ne més, ja que són innombrables els missatges plens d’afecte que la família ha rebut. Cada paraula compartida reflecteix l’estima i l’impacte profund que ha deixat en tots nosaltres.
No obstant això, només afegirem que els pares i les mares marxosos de l’escola Gitanjali mai els oblidarem. Sempre romandran en els nostres cors com un record inesborrable, com una llum que seguirà brillant en el nostre camí.
Ens han deixat, suaument, com una fulla que es desprèn de l’arbre en un dia de tardor. Sense presses, sense dolor. Amb serenitat. Amb l’essència intacta d’una vida plena. Només pau, la calma que queda en el record. Només amor, el llegat més pur que ens acompanya per sempre.
