Estic emprenyat! Molt emprenyat. De petit no vaig poder anar a l’escola ni quan em tocava ni tot el temps que era necessari. Aleshores, si tenies sort, l’escolaritat començava als sis anys. Al meu poble de naixement pocs eren els nens que anaven a l’escola. La majoria dels nens, des de molt petits, havien d’ajudar els pares. Les nenes la mare, a la feina de la casa, i els nens acompanyaven el pare, fos quina fos la feina.
Així que vaig aprendre les quatre lletres i els pocs números que sé en una mica més d’un any que vaig visitar l’escola. Als vuit anys acompanyava el meu pare a cuidar els animals, era pastor, per les muntanyes i contrades de la meva terra de naixement.
A finals dels anys seixanta, els meus pares van decidir, sense consultar-m’ho, traslladar la seva residència a Badalona. Com que tenia quinze anys, no vaig poder anar a cap escola. Així que vaig estar durant un temps sense fer res. Als setze anys vaig poder treballar, no sé si amb contracte o sense. El que sí que sé és que la meva mare es posava molt contenta amb el sobre que li portava els cap de setmana. L’economia familiar necessitava les aportacions de tots els membres de la casa per tirar endavant. Amb el sou del pare no era suficient, i això que tenia dues feines.
Per això, quan em vaig casar i vam tenir fills, el primer que vam fer va ser buscar una bona escola per als meus fills, la qual cosa va ser molt senzilla, ja que només hi havia una escola al barri on vam anar a viure la meva dona i jo. El barri era el de Canyadó i l’escola es deia Martínez Anido. Era una escola que tothom la considerava com a seva. Molts dels mestres també vivien al barri i semblava com si l’escola sempre estigués oberta. De fet, després de l’horari lectiu, els nens continuaven jugant al pati o fent activitats a les aules.
Tot el veïnat de Canyadó ens estimàvem la nostra escola. Amb els anys, com passa amb qualsevol edifici, ens van explicar que l’escola necessitava ser rehabilitada. Els meus fills ja no hi anaven. Ara els que hi anaven eren els meus néts. Es va construir un nou edifici al parc de ca l’Arnús i allà es van traslladar tots els alumnes de l’escola vella. L’Ajuntament ens va explicar a les famílies que l’edifici antic es rehabilitaria i es transformaria en institut. Era el que faltava al barri. Amb la nova biblioteca i l’escola de Primària al parc, què més podíem desitjar per als nostres fills!
Però ves per on, han passat els anys i l’edifici continua abandonat. Quan hi passo per davant sento ràbia i pena. Ràbia cap als que són responsables de garantir el dret a una educació de qualitat per als nostres fills, i pena al veure un edifici catalogat com a bé cultural i patrimonial de Badalona i que cada dia que passa es deteriora més.
Què fa l’Ajuntament per defensar els nostres drets com a ciutadans? L’alcaldessa coneix l’estat d’abandonament de l’edifici? Té clares les obligacions i la responsabilitat de l’Ajuntament? Hem d’esperar que sigui irreversible i irrecuperable aquest edifici tan emblemàtic per al barri i per la ciutat? Per què el consistori no actua i, amb la participació del veïnat, reclama al Govern de la Generalitat que compleixi amb els seus compromisos amb Badalona? Hem de conservar i mantenir el nostre patrimoni o hem de renunciar a conservar el nostre llegat urbanístic i educatiu? Qui serà responsable de la pèrdua de part de la nostra història? Com explicarem als nostres descendents el nostre passat? Només els explicarem que Badalona va ser fundada pels romans i ens oblidarem del Turó d’en Boscà i de tants i tants altres monuments com hi ha, encara, a la nostra ciutat?
Algú ha d’assumir la responsabilitat d’evitar que la nostra ciutat només sigui una ciutat dormitori, sense passat ni futur.
