La crisi de la democràcia sempre comença amb la crisi de les seves institucions, que han d’estar al servei de la ciutadania i no han d’estar segrestades per cap força política. Quan hi ha comportaments d’organitzacions polítiques democràtiques que no permeten els canvis necessaris per fer avançar la societat, és evident que tenim un problema molt greu. Com també ho és deixar en mans dels tribunals qüestions polítiques que, en democràcia, han de ser resoltes amb diàleg entre les diverses organitzacions polítiques que representen la ciutadania i formen part de les administracions.
Refugiar-se en les trinxeres i considerar que només és vàlid el que defensa un determinat partit polític és un error, ja que suposa escoltar només una part de la ciutadania. Considerar que els que no opinen com nosaltres són enemics no sempre és encertat, ja que la veritat no necessàriament sempre ha de ser la nostra. Ara bé, tampoc s’entén que qualsevol proposta del govern, a priori raonable i beneficiosa per a la ciutadania i que té el suport de la majoria necessària, sigui immediatament qüestionada per l’oposició, sovint sense arguments encertats i convincents. Està clar que aquesta no és la manera d’avançar socialment. És cert que vivim temps convulsos i que, per a alguns, tot s’hi val, però això no justifica conductes que el que volen és aturar tot el que pot millorar les condicions de vida de la majoria social.
Possiblement, aquesta sigui una de les raons per les quals hi ha persones que decideixen no anar a votar i malparlen de la política, cosa que no deixa de ser una conducta política. Aquest comportament, però, fa que els partits se sentin menys pressionats i afavoreix la promoció de polítiques orientades a beneficiar el seu electorat i no al conjunt de la ciutadania.
A Badalona, l’abstenció, a més d’anar per barris, també és diferent segons el tipus d’eleccions. On hi ha més participació és a les eleccions municipals i les generals, quasi sempre per sobre del 60%, mentre que a les autonòmiques i a les europees sempre se situa per sota d’aquest percentatge. De les més de 150.000 persones amb dret a vot que hi ha a Badalona, a les autonòmiques només unes 80.000 persones exerceixen aquest dret, mentre que a les generals, i sobretot a les municipals, el nombre de votants supera els 100.000. A les eleccions generals i a les autonòmiques sempre guanya l’esquerra, mentre que a les municipals, actualment, guanya la dreta.
Sigui com sigui, són moltes les persones a qui no els atrau anar a votar, oblidant que, en democràcia, el poder generalment només escolta els qui participen. No deixa de ser curiós que els ciutadans que tenen unes condicions socioeconòmiques pitjors són els que normalment no voten o, si ho fan, voten els partits de dretes i, fins i tot, d’extrema dreta. És cert, o així ho considera una part de la població, que no sempre el partit que guanya les eleccions locals és el millor, sinó el que ha fet una millor propaganda o té el candidat o candidata més coneguts.
Per això, no sorprenen els missatges de la dreta o l’extrema dreta dirigits a un electorat tradicionalment obrer, basats en idees com la seguretat o la identitat, i que relacionen totes dues coses amb la immigració. Culpar els més febles i vulnerables sempre els ha donat rèdits electorals. A això se suma que, en una societat cada vegada més individualista i insolidària, la majoria de l’electorat només s’interessa per allò que l’afecta personalment. Això ens podria explicar com electors tradicionalment d’esquerres voten organitzacions de dretes o d’extrema dreta.
Les esquerres no han d’anar als barris només quan hi ha campanya: han de fer-ho cada dia, per escoltar i conèixer els problemes del seu electorat. Només així s’evitarà que la dreta governi en una ciutat com Badalona, una ciutat de classe treballadora, acollidora i solidària.
