En el meu darrer article per a Línia Nord escrivia que els elements distintius de les ciutats són fonamentals. Afegia que són necessaris carrers plens de vida, on els habitants puguin comunicar-se a través d’una mirada o un gest, on es potenciï més el contacte humà que el virtual. Haig d’entendre –vist i llegit el que hi ha- que l’alcaldessa i la majoria dels regidors de l’Ajuntament badaloní ho estan intentant i hi aboquen esforç. Són, una i altres, en el bon camí? En part. Sota el meu criteri la potenciació del moviment veïnal ciutadà encara no està ni estructurat ni definit, tot i que les iniciatives que es duen a terme van per aquest camí. A Badalona li cal, a hores d’ara, un llibre blanc del nou paper de les associacions de veïns en una ciutat del segle XXI que aposta per una bona rebolcada.
Encara no arribada la dècada dels setanta, Badalona ja tenia un moviment veïnal mercès a l’existència d’una forta “crisi urbana” forçada per la forta immigració. A causa de la manca de serveis urbans bàsics (equipaments infradotats, zones verdes, transport públic, etc.), un parc d’habitatges inadequat i la manca de llibertats polítiques que permetessin un control democràtic d’una Administració local que de manera creixent es percebia com ineficaç, autoritària i corrupta van portar grups de veïns dels barris a organitzar-se i mobilitzar-se.
Cal destacar que en el seu origen es va produir una singular sintonia entre activistes provinents del PSUC i de l’esquerra amb sectors de cristians de base. Però sobretot, a poc a poc, es van anar incorporant extenses xarxes veïnals, de manera que van arribar a obtenir una àmplia representativitat com a organització fonamental de la vida de barri. Són trets definitoris de la naturalesa associativa de la ciutadania, la seva afecció al territori, que li imprimeix una estratègia integral, treballant i sent capaços de posar en relació múltiples dimensions de la qualitat de vida, com la salut, l’urbanisme, l’educació, la cultura, l’habitatge, els problemes de la dona i dels joves, recreant així els sentiments de pertinença a una comunitat, l’orgull i la identitat de barri. Un barri –uns barris- que estava –estaven- marginats i sense serveis bàsics de clavegueres, vials, urbanització, transport públic…
Les associacions de veïns van ser la forja de bona part de regidors, perquè abans pràcticament totes elles penjaven d’una manera o altra dels partits polítics de l’esquerra marxista amb el suport dels sindicats majoritaris. Així, la dècada dels vuitanta es va caracteritzar per la pèrdua de dirigents, que van passar a engruixir les acabades d’estrenar institucions democràtiques, al que es va afegir una major legitimació dels canals institucionals per a la participació ciutadana. Tots aquests factors van provocar una pèrdua de referents i de la mateixa identitat del moviment. Una part d’aquestes associacions de veïns badalonines van perdre influència i, a més, varen quedar desemparades dels que les havien en certa mesura utilitzat com a plataforma política. Així i tot, l’associacionisme municipal va explorar noves formes d’intervenció als barris, va aprendre a combinar la pressió amb la negociació i va desenvolupar una clara estratègia de col·laboració amb l’Ajuntament per facilitar la creació i gestió de serveis en els barris i el desenvolupament de mecanismes de control democràtic.
Les associacions de veïns (perdó per la tossuderia), però, no només demanen solucions als problemes dels barris, també demanen espai per opinar i intervenir en l’elaboració i gestió d’aquestes solucions. Aquest efecte que va ser primordial per integrar els veïns vinguts de fora a la ciutat que els acollia es va anar desfent com un bolado. Durant la darrera dècada sembla clar que les associacions de veïns no reben el suport ple i sense ambigüitats dels partits polítics majoritaris, tot i que tots aquests partits insisteixen contínuament en el comú objectiu d’estabilitzar i desenvolupar les bases del moviment veïnal des de les associacions de barris per a posar Badalona en la via del tren de més alta velocitat i emprendre el camí d’aquella Badalona en la qual tots siguin BTV.
Cal recórrer immediatament a l’enfortiment i projecció de totes les associacions de veïns badalonines i donar-los ple suport. Cal creure-hi sense embuts si les volem potenciar i millorar. Es necessiten (o les necessitem) per fer pressing al Consistori, agradi a no a tots els polítics. L’alcaldessa i els seus regidors poden millorar realment la planificació amb elles per afavorir al ciutadà. Aquesta ha de ser la gran diferenciació entre aquest Ajuntament i els anteriors. Un tret inequívoc.
La dimensió tècnica de la política municipal a Badalona implica comptar amb sòlids equips professionals per donar una adequada resposta als problemes. Però tan important com això -que és una evidència que no s’acaba de complir per debilitats d’algun regidor- és establir un diàleg permanent entre les solucions dels tècnics i les aspiracions i opinions dels grups de la comunitat. No només puntualment, com s’ha fet fins ara. Això ha de ser bàsic a Badalona, que no és un municipi ric; la participació de la gent i les respostes innovadores que sorgeixen de la seva capacitat creativa han d’esdevenir determinants per a l’èxit o fracàs de la política de l’alcaldessa Sabater.
La participació ciutadana del segle XXI requereix instruments per fer-se part de la gestió municipal. Entre aquests instruments tenim damunt la taula la millora i ampliació de la discussió participativa del pressupost, concebuda amb molt bon criteri com un procés d’informació a la ciutadania, jerarquitzant les seves demandes i oferint més possibilitats d’acció als veïns; la microplanificació de barris o sectors on es troben funcionaris i líders socials per a la formulació de programes; l’execució d’obres en conjunt entre municipi i comunitat, i altres que tenen a veure també amb la cultura, l’esport i el medi, de les quals en podem parlar un altre dia.
Em permeto una frivolitat. Vull acabar aquest article igual que el meu anterior: Podem millorar la nostra ciutat? Podem fer Badalona més atractiva? Hi ha molta feina a fer!
