La dècada dels vuitanta del segle passat va ser difícil socialment per l’herència rebuda, agreujada –si era possible– per l’anomenada crisi del petroli, la inflació desbocada i la pandèmia provocada pel VIH.
La imatge més vinculada a aquells inicis de les institucions de govern sorgides de les urnes, després de molts anys, era l’acció de sanejament dels habitatges, de regeneració urbana, de dotació de serveis i d’eliminació del barraquisme.
Els que ens vam trobar, a les lleres de rius i torrents, barraques que podien ser arrossegades per una baixada sobtada d’aigua, de les nostres freqüents riuades guardàvem un llunyà record o havíem llegit el que van suposar les inundacions de l’any 1962 en el vessant occidental de la llera del Besòs.
L’àrea metropolitana i la mateixa ciutat de Barcelona eren plenes de barris sencers de persones que vivien en aquelles fràgils, insalubres i punyents barraques. Es van erradicar, però en la conflictivitat social res és irreversible i ara podem trobar-ne novament.
Visitant aquells sòrdids refugis humans sempre descobríem petits detalls dels intents herculians de dignificar el que per a aquells conciutadans era casa seva, l’única que tenien. Un petit altar per a una verge a qui pregaven, un bressol fet amb traça i fustes recollides i modelades amb amor, una vànova ben trenada amb llanes reaprofitades…
Les lleres dels rius són llocs propicis a l’establiment de barraques, ja que el domini públic hidràulic dels rius mediterranis no s’omple fins que les abundants pluges, sovint sobtades, provoquen la riuada.
La llera del Besòs, més que la del Llobregat –on també es poden veure barraques novament–, té una llarga història de reivindicació municipal per poder ser autoritat actuant en totes les infraestructures de sanejament de l’aigua i de recuperació de la conca fluvial. Una autèntica gesta de treball consorciat i de dècades d’intensa feina.
Donar sortida a cadascuna de les problemàtiques socials que s’acumulen en un barri de barraques és complex, però imprescindible
Durant el mes de gener va aparèixer un titular que va despertar-nos les alarmes: dues persones havien mort a l’interior d’una barraca d’un assentament dels que crèiem haver erradicat a la llera del Besòs, a l’altura del municipi de Montcada i Reixac. Sembla que les dues persones haurien intentat escalfar-se fent un foc a l’interior de la barraca, que hauria cremat malament i els hauria provocat una intoxicació mortal.
Es concentrava molta misèria a la notícia. Barraques, foc a l’interior per poder-se escalfar, inhalació del fum, acumulació de deixalles i la sort que aquell dia no hi hagués menors –perquè la premsa afirmava que en aquest grup d’infra-infra-infrahabitatges hi vivien menors, que és una manera de dir nens, criatures, mainada, tendresa–.
La representació municipal de Montcada i Reixac, que forma part del Consorci Besòs-Tordera –nom actual del Consorci per a la defensa de la Conca del riu Besòs–, va fer unes declaracions a la premsa explicant-nos que havien calculat el valor de tractar adequadament els residus que generaria el desmuntatge de les barraques, ja que hi havia elements de fibrociment (uralita) i altres residus que necessitaven un tractament especial.
Certament, la recollida selectiva i l’adequat tractament dels residus és una de les conquestes de l’acció municipal, no gens fàcil per als que vam haver de convèncer els veïns que calia incrementar significativament el rebut de la taxa d’escombraries. Però no pot ser l’element que condicioni la necessària i urgent actuació per eliminar les barraques en diferents indrets de les conques fluvials de la Catalunya metropolitana. Donar sortida a cadascuna de les problemàtiques socials que s’acumulen en un barri de barraques és complex, però imprescindible.
El Consorci, que fa uns anys va fer possible l’agosarada acció de netejar el riu més contaminat d’Europa, que va recuperar la vida d’aquesta extensa conca i que va fer realitat que el darrer tram del riu, just abans de la desembocadura, es convertís en un parc fluvial on la densitat de població no permetia grans parcs, no pot condicionar l’eliminació de la vida miserable i perillosa en l’espai de la seva responsabilitat a la gestió dels residus especials.
Hi havia moltes barraques habitades en la dècada dels vuitanta dins dels dominis públics hidràulics de rius, rieres i torrents. Eren de persones anònimes, presentaven dificultats en camps diversos de la seva vida i va caldre una sortida individualitzada abans que les excavadores netegessin les rieres a prop d’on ara passegem i anem en bicicleta. Però aconseguir-ho era el nostre compromís, la nostra promesa i la nostra consciència.
