Malgrat que és imprescindible, la sensibilitat no aconsegueix la humanització de les polítiques socials i així no hi ha manera de transformar res.
En el món de les relacions d’ajuda, el llibre Amb l’amor no n’hi ha prou, de Bruno Bettelheim, descriu una experiència amb infants. El professor va engrescar generacions d’estudiants que somiàvem amb la utopia de la igualtat. Per no arribar a rigideses i imposicions, deia, cal adaptar-se a les necessitats i perspectives d’aquells a qui ajudem. Un enfocament que va demostrar la importància de contenir les nostres pròpies ansietats. En nom de l’amor s’ha fet molt de mal justificant enormes càstigs mentre se silenciaven negocis bruts en totes les formes possibles d’esclavitud.
L’estimació no és suficient per ajudar a viure en societat. El constructivisme va rompre amb la idea d’una jerarquia on sempre hi ha un súbdit que obeeix l’autoritat. L’estratègia de l’esglaó comença a caducar quan s’aplica el mateix a tothom. Per exemple, les addiccions són malalties perverses que precisen de la pròpia voluntat per recuperar-se, però hi ha gent que ni té eines ni és capaç de trobar-les. Hi ha principis que no repensen oportunitats i s’enreden en un control presoner.
El Dani trontolla amunt i avall per la ciutat amb el llavi partit i un somriure armat. Entre fantasies i realitats mostra la ferida d’una punxada de navalla mal curada. Una litúrgia desorientada li impedeix penedir-se de la desil·lusió. Tot ho fa a l’inrevés: dorm de dia en el racó d’un centre comercial cèntric entre cartons, com una mercaderia esgotada. Hi ha personatges durs, desafinats, plens de defectes i tares que es resignen a la beguda, la droga o el furt. Embruten i fan pudor. Tampoc no ens fan cas, posen en risc les virtuts del model assistencial deixant en evidència les mancances de l’administració.
La ignorància de l’ésser humà significa seguir profundament influïts pel que desconeixem. És fàcil oblidar allò que passa pel cap a una persona ferida. Ens han empès a deixar de costat que la normalitat és un esforç que dura tota la vida i es pot perdre en un instant. Ningú donava crèdit fa 10 anys a 11 milions de pobres; una petjada invisible, una herència més per a la gent menuda.
Avui, la complexitat social és tan elevada que no és suficient la bona voluntat. Cal rigor que doni resposta a tantes contradiccions provocades per un temps ancorat en passats exterminadors que s’encomanen aprofitant les emocions immediates. El cervell primitiu que duem a dins no queda satisfet si les víctimes d’una violació no s’arrosseguen i imploren, si la mendicitat no és dòcil i agraïda o ens molesta. És la pressió de l’obediència, una corrupció més del caràcter.
Mantenir que la causa de les necessitats socials és patològica és una demagògia cruel. Qui sap de patiments coneix quant costa dedicar-se a sobreviure, a sentir vergonya i perdre la intimitat. Es fa difícil fugir de la fondària de la frustració. Per això xoca que les greus dificultats estructurals es camuflin en anècdotes farcides de llàgrimes; mentre es tapa el soroll del temps, organitzacions es lucren amb el negoci de la droga, del tràfic sexual o els nàufrags. Quan només s’acumulen pèrdues, sempre ens quedarà aquella balada trista How can you mend a broken heart? per tornar a pensar en el Dani i en l’abisme del no-res.
