Els municipis sempre han estat un dels principals baluards de qualsevol canvi profund en aquest país. Històricament. Ho van ser el 1931, quan les eleccions municipals van portar a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República. I també abans i després del 1975, en la resistència antifranquista que va fundar un nou activisme veïnal obrer i de barri que va desembocar en els primers ajuntaments democràtics. També ho està sent ara, on les esperances de ruptura amb l’antiga forma de fer política que va inspirar el moviment del 15M només ha aconseguit obrir petites escletxes de poder als nostres ajuntaments, cosa que s’ha demostrat impossible a escala autonòmica o de govern central.
Això ho sap (ho sabia) el govern del PP a Madrid i en concret el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, l’obsessió del qual és estrènyer la capacitat de gestió (i per tant, de certa transformació real) que té l’administració local per capar la nostra capacitat de portar a terme el nostre programa polític.
Primer va ser amb la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), aprovada el 2013 (abans de les noves eleccions municipals, “todo atado y bien atado”). Aquesta Llei, principalment, limitava les competències dels municipis, reduïa enormement els seus recursos humans (durant anys no hem pogut cobrir les baixes per jubilació del personal funcionari) i controlava la capacitat dels municipis per decidir el seu propi pressupost.
Històricament, els municipis sota administració espanyola gestionem ja una part ínfima dels recursos globals (només el 13% dels impostos formen part dels ingressos dels ajuntaments, quan el seu àmbit competencial és enorme), però amb LRSAL encara tenim més limitacions. Per començar, a l’hora de pressupostar, tenim un “sostre de despesa”. Cada any només podem gastar un % de més marcat per l’Estat, ni un euro més. És igual que puguem justificar tenir una previsió d’ingressos majors a la pressupostada. Això ha generat enormes “superàvits” (entre cometes perquè és una paraula provinent del sector privat i que no hauríem de fer servir quan parlem de la cosa pública, però per entendre’ns) al món local. Per exemple, el darrer any (el 2016) l’administració central ha assolit un dèficit del -2,52% del PIB i l’autonòmica del -0,82%. En canvi, l’administració local ha tingut un superàvit total del +0,64%, la qual cosa dóna lloc a un dèficit total del sector públic del -4,33%. És a dir, gràcies als governs locals, el govern espanyol ha complert l’objectiu de dèficit imposat per l’UE, que era del -4,6% del PIB.
A Badalona, en concret, el “superàvit” ha estat de 21 milions d’euros (un 13% del pressupost). Alguns a la nostra ciutat han volgut relacionar això amb “mantra” típic de l’oposició. Un “mantra” que és un clàssic des que el PSUC va arribar als ajuntaments: “l’esquerra no sabem gestionar” (com si la gestió fins ara, o llavors, hagués estat excel·lent!). Però amaguen que d’aquests 21 milions prop de la meitat formen part d’ingressos no previstos que no hem pogut incorporar al pressupost per culpa de la Llei Montoro. I amaguen també que ajuntaments de tots els colors polítics han tingut un “superàvit” similar: Santa Coloma de Gramenet (PSC) 15 milions d’euros (un 17%) o Màlaga (PP) uns 79 milions d’euros (11%).
I què farem d’aquests romanents? Doncs la Llei Montoro torna a dictar-nos el què: avançar el pagament del deute per sobre de totes les coses. Així l’Estat i Mariano Rajoy poden baixar l’endeutament global de l’estat i rentar-se la cara davant l’UE amb els diners dels ajuntaments.
A Badalona ja hem dit que prou, que la nostra situació d’endeutament és bona (per sota de la mitjana) i que tenim moltes necessitats com perquè des de Madrid ens hagin de dir què fer amb els nostres diners. No avançarem pagament del deute i apostarem per fer inversions socials i sostenibles, que és el que aquesta ciutat, després d’anys de malversament del PSC i de les retallades del PP, necessita per poder avançar.
