Si em demaneu quina és la qualitat humana més rara de veure us respondre això: l’autenticitat. Com és que costa tant trobar gent autèntica? No sé la resposta, però podem jugar a especular. No sóc neurocirurgià: la meva és una feina on està permès –i fins i tot ben valorat– equivocar-se.

Què implica ser autèntic? Tot comença amb una cosa anomenada honestedat. Hem de ser sincers, honestos: ho diuen els pares i els professors i ho diu la Bíblia. Ser honest amb els altres, per descomptat, però ser honest amb un mateix. Aquí està el puto quid. Si no t’agrada com ets, sempre ets a temps de canviar-ho o d’anar al psicòleg. Què és aquesta manca d’autoestima que veig pel carrer? Què collons us passa? Tinc un amic que un dia em va dir “he passat un dia sencer tot sol i he descobert que no em suporto”. Parlem-ne. Bé, ara no, potser un altre dia.

Ser autèntic és ser honest, ser honest i que no t’importi que la gent ho vegi. No ho confoneu amb l’exhibicionisme gratuït d’instagramers ni de blogaires de poesia torturada. No té res a veure amb això. Ahir vaig veure un tio autèntic: un colombià que anava per la vida amb una samarreta d’un prostíbul. No era un dibuix d’un prostíbul: era EL LOGO d’un prostíbul empordanès. Que una casa de barrets tingui marxandatge propi també és bastant autèntic –d’això també en parlarem un altre dia.

Però ser autèntic no vol dir ser un outsider ni un Son of Anarchy ni una ionqui àcrata. Segurament la vostra tieta Antònia és més autèntica que vosaltres. Et tornes autèntic amb l’edat, això també cal dir-ho: ningú més autèntic que l’avi Joan, que als noranta anys engega la família a prendre pel cul i es gasta l’herència en coca i putes. L’home havia passat noranta anys vivint una farsa perquè la societat no li havia permès ser autèntic. Però potser el motiu és un altre, i aquí hi ha el drama: el pobre no havia tingut mai collons de ser-ho.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram