Falten pocs dies per conèixer com es definiran les candidatures de cara a les eleccions municipals del maig. Unes eleccions que suposaven el tret de sortida d’un nou cicle electoral, ple d’oportunitats i riscos, dins un context on la pèrdua de drets i llibertats és present en cada àmbit de les nostres vides. La convocatòria d’eleccions generals ha truncat els plantejaments i dinàmiques de les diferents propostes i podem observar una desorientació manifesta des de fa uns mesos en pràcticament tots els espais polítics.
Per a algunes, aquesta desorientació s’està transformant en un replegament dins dels aparells de partit, sense capacitat de veure més enllà. És esgotador veure autoproclamades veus autoritzades, com fars de l’esquerra que marquen el camí a recórrer, amb esquemes i estratègies que fa molts anys que fracassen.
Aquest cicle que obrim ha de tenir respostes a la realitat que estem vivint, amb reflexions profundes que fugin de sortides còmodes, i permetin elaborar projectes superadors i no petits refugis. Cal reconèixer-nos les unes a les altres, iguals o diferents en els nostres posicionaments, per parlar i debatre des dels projectes que volem tirar endavant. Està clar que les diferents eleccions que vindran estan condicionades per la lluita per aturar un feixisme i racisme que va més enllà de les proclames incendiàries de certs personatges. Per sota del seu discurs ranci i sorollós, s’amaguen qüestions materials i atacs a la sobirania dels pobles i les persones que podem veure als programes del PP, Cs, i a Badalona fins i tot del PSC.
Aquestes realitats materials, aquest empobriment generalitzat de totes, tenen una causa i és el neoliberalisme que des de fa dècades està fent retrocedir els drets de les classes populars. Reformes laborals, lleis educatives, pactes d’estat, modificació de l’article 135, aplicació del 155. Tot condueix a qui ha patit el pitjor de la crisi del sistema capitalista, a la precarietat i a tenir cada cop més por a lluitar per una vida digna. Tots aquests atacs no han estat obra d’un sol partit o govern, sinó que hem vist com els governs tant del PP com del PSOE, els convergents (amb el seu ventall de noms) i fins i tot els Tripartits han aplicat les receptes d’austeritat marcades des dels bancs i la Troika.
No val autoenganyar-nos dient que és línia vermella pactar amb la CUP, Guanyem Badalona en Comú, ERC o els comuns
Per això, a Badalona, davant la necessitat d’un projecte de ciutat, no val autoenganyar-nos dient que és línia vermella pactar amb la CUP, Guanyem Badalona en Comú, ERC o els comuns, per després fer-ho sense contradiccions amb un PSC que fa anys que sosté alcaldies convergents a tota Catalunya i actualment actua com a titella d’Albiol a la ciutat. No val afirmar que la ciutat ha perdut vuit anys si, durant tres d’aquests, s’ha format part del govern municipal, ja que això redueix la teva acció a ocupar una cadira i cobrar a final de mes. Això no és canvi, no arribaria ni a recanvi d’un règim que articula i s’adapta per protegir els seus privilegis.
Siguem conseqüents, no es tracta de pactes bons o dolents. Es tracta de guanyar un projecte per blindar drets, per transformar i tenir un model de ciutat sostenible amb la vida de les veïnes. Un projecte que s’ha de fonamentar en els punts de trobada, on decidim plegades, on ens tractem com iguals. Consensos per defensar i recuperar drets socials i drets nacionals alhora, sense que cap qüestió quedi per més endavant, unitat d’acció com va ser el 3-O. És a través de les reivindicacions de les veïnes on definim aquests punts, més enllà dels espais on militem, lluites transversals com la de les pensions, les concentracions per la llibertat de les preses polítiques, així com les accions de la PAC, la PAH o Sant Roc Som Badalona, impedint desnonaments. Defensa del nostre entorn, com la lluita pel Turó de l’Enric, i del patrimoni cultural com Ca l’Andal. Les companyes el 8M teixint espais de cures i feministes per situar el sosteniment de la vida al centre de l’acció política i social. I una comunitat educativa viva i combativa, farta de promeses incomplertes.
Per aturar el feixisme i les dretes calen accions superadores. Encara que no ens hi sentim del tot a gust. Assumint totes les contradiccions però lluitant per superar-les i no pas posant-nos còmodes en elles. Albiol i la seva política d’odi no és producte de l’independentisme, és un producte de laboratori que cerca fer assaigs a una de les ciutats cabdals del país, per això cal confrontar-lo a Badalona amb una aliança d’iguals on trobem llocs comuns. Cal explorar les eines que construïm plegades a cada territori, a cada lluita; fugint de lògiques establertes fora de Badalona que no ens serveixin.
Reflexionem sobre què ens va permetre construir una alternativa el 2015 i obrim un debat sincer per decidir no tant que voldríem sinó que és necessari fer. Lluitar contra l’odi de cara, deixant clar que qui es posi de costat pot ser còmplice d’aquesta foscor, ja que la nostra responsabilitat és amb les veïnes i amb elles ens hi deixarem la pell.
