Ja està, ja ha arribat; amb la força dels titans fa tremolar la meva canya. És com morir. Totes les hores estudiant esquers, mida dels hams, fils, carrets i tots els peixos que s’havien escapat tornaven en forma de diapositives al meu cap. La primera foto era un record sonor: el meu avi explicant com pescava. Era aquella la llavor. La canya no deixa de ballar a un ritme salvatge i jo, quiet, esperant que aquesta vegada sigui la definitiva. Amb l’esperit calmat d’un indi de pel·lícula m’aixeco de la tovallola, mirant la fi de la canya en ple atac d’espasmes. Acluco els ulls; ara veig el meu pare amb una gorra vermella i l’uniforme fluorescent de principis dels 90. Repetint i repetint que deixi la canya tranquil·la, que el cuc encara no s’ha mullat. Lliçons de paciència que un pare explica però que només s’aprenen amb els anys. Agafo la canya i la baixo a una posició horitzontal destensant el fil. I torno a viure les nits a la platja mirant canyes sense obtenir cap resultat. Dono un parell de voltes al carret i tibo amunt la canya de forma violenta. Sens dubte t’has quedat. Ara estem junts. Lligats per sempre per metres de niló i records. La seva força és impressionant; gràcies per lluitar. Començo a donar voltes al carret. Cada volta és fruit de dies de pensar, preparar, errar i somiar amb aquest moment. Dono fil (a vegades s’ha d’anar enrere per poder tornar a avançar), deixo que descansi el fil. Massa fils trencats que només portaven frustració i lliçons. Entre la por, els nervis i la sensació que avui és el dia, continuo amb l’estira i arronsa. Ara veig els meus amics sopant a la platja; pescar és una excusa com qualsevol altre per fer petar la xerrada. Ja s’apropa, només queden uns metres. El mar em fa l’ullet i empeny a onades el meu objectiu. Qui no necessita de la sort al seu pla mestre és que no l’ha planificat. La línia perpendicular de la canya s’ha tornat una corba gairebé matemàtica que descriu la funció del meu objectiu. Miro les onades, les compto, les esbrino i les espero. Tant a prop… Ara vénen imatges de la meva dona posant esquer a l’ham amb la complicitat incondicional d’aquell que segueix un boig. Somric, i dono unes quantes palades més fins que és el mar qui m’entrega el seu fruit. M’afanyo a treure’l de l’aigua. Quina meravella. Tan gran que impressiona, tan brillant que enlluerna, tan… meravellós. Ja està. Anys, mesos, dies i hores. Tot per això. Qui dubta que val la pena, qui dubta que per uns segons l’avi és viu, el pare torna a agafar la canya, els amics es retroben per sopar i que la meva dona m’és incondicional.
És el cim? El peix diu que sí. El torno a l’aigua, citant-lo per a més endavant. Estarà amb mi com l’avi, com el jersei cridaner del pare, com las salsitxes amb samfaina que vaig sopar amb els meus amics i com les llombrius de “Can  Manolo” que la meva dona posava als hams.