M’agradaria no haver d’escriure aquesta reflexió, senzillament perquè no existís el tema. Temps enrere el contingut dels meus articles, reflexions, cartes o com vulgueu anomenar-ho eren sobre temes i àmbits diversos, però darrerament sembla que l’actualitat que es respira als mitjans de comunicació està marcada per un tema gairebé únic: Catalunya.
Els uns per atacar-la i els altres per defensar-se, però com la desproporció de mitjans en contra és tan superior a la de mitjans neutrals o favorables, la sensació per als catalans és d’assetjament constant. Penseu que l’ actual situació de colonialisme polític i cultural respecte al estat espanyol fa que a Catalunya a més dels mitjans propis arriben els poderosos mitjans anomenats “de ámbito nacional” que tots ells mostren una oberta hostilitat envers tot lo català.
Aquesta situació que ja s’està perllongant massa en el temps, fa que com passa en altres tipus d’assetjament, les víctimes experimenten sensacions d’angoixa, ansietat i els seus pensaments estiguin centrats en un sol tema.
Has de fer un esforç d’abstracció molt fort cada matí i també durant la resta del dia per fugir de les mentides i bajanades vessades contra Catalunya per alguns mitjans de comunicació i poder centrar-me en altres qüestions normals del dia a dia.
S’ataca a Catalunya com a nació, als catalans com a poble, a la llengua i la
cultura catalana, als productes fets casa nostra i a tot el faci flaire a català i la paranoia arriba a tal intensitat que fins i tot hi ha una “periodista” de Telemadrid que ha arribat a dir que Catalunya no ha existit mai i que és un invent del Sr. Mas.
El cas és que no sempre havia sigut així. En temps del franquisme Catalunya era vista com a terra d’oportunitats per a altres pobles ibèrics i fins als primers anys de la transició vam ser admirats per el nostre benestar econòmic i la nostra lluita per la llibertat, però d’ençà que els dos grans
partits a nivell estatal (PP i PSOE), van centrar les seves campanyes per guanyar les eleccions en parlar malament de Catalunya (a la resta de l’estat és clar), per tal d’amagar les seves corrupcions, fracassos en polítiques socials i la poca capacitat per resoldre els problemes de tota índole que afecten als ciutadans en el dia a dia. Fruit de d’això ha crescut entre la societat de la resta de l’estat (i alguns dins de Catalunya mateix), un sentiment anticatalà cada cop més fort i que ja m’atreviria a qualificar com a catalanofòbia.
També s’han afegit a aquesta tendència molts mitjans de comunicació de tota mena que han vist com aquesta recepta era bona per a ser més vistos o més venuts.
Tinc amics i coneguts que em diuen “és igual, que diguin el que vulguin” però a mi aquesta situació em crea certa preocupació perquè em recorda a les campanyes antisemites fetes pels mitjans de propaganda dels nazis molt abans de la segona guerra mundial i que va acabar amb l’extermini de sis milions de jueus, o bé la campanya que feien les emissores de radio dels hutus en contra dels tutsis – els dos pobles que convivien a l’estat de Ruanda i que va acabar amb la matança d’uns deu milions de tutsis. L’exemple més recent són les campanyes dels mitjans de comunicació serbis que van encendre l’espurna que va provocar la guerra dels Balcans i les consegüents matances de bosnians i croates.
Demanaria als mitjans de comunicació que afluixin aquest assetjament i es dediquin a repartir el temps i l’espai a parlar d’altres temes més importants que estan minvant el benestar dels ciutadans com l’atur i la pobresa que no paren de créixer com una taca d’oli; la pèrdua dels estalvis dels petits estalviadors degut a males pràctiques bancàries; els efectes de la crisi que ens els volen fer pagar als ciutadans de les classes populars, o es que també s’utilitza el tema Catalunya per amagar les altres crues realitats. Tot plegat molt preocupant.
Si volem sortir de bona part d’aquets problemes, l’autonomia que ens cales la de Portugal.
Ramon Masvida
