Una setmana de pluges, xàfecs i tempestes. Una setmana d’aquelles que amb fermesa podem dir que són perilloses de veritat. No em refereixo a les inundacions sinó als paraigua. Un armament molt i molt potent malgrat sembli poca cosa.
Us heu parat a mirar mai la punta d’un d’aquests instruments? Llarga, prima i brillant. Fina, molt fina, i punxeguda. De fet els senyors anglesos, molt elegants tots ells, impregnaven aquesta punteta tan afilada amb verí i, amb tota l’elegància del món, tot passejant per Picadilly Circus, dissimuladament xocaven amb la víctima i li clavaven el paraigua al mig del peu. Això significava, en poques hores, la mort.
Una, que llesta n’és una estona, veient què passa ja surt al carrer amb les defenses posades. I es que hi hauria d’haver un carnet per poder passejar amb paraigua… i sinó a tirar d’impermable que són econòmics, no ocupen lloc i n’hi ha de molt macos.
Passejar per la ciutat amb paraigua és tot un joc d’obstacles. Primer de tot esquivar els fanals quan les voreres són estretes. En aquesta ocasió el paraigües s’ha d’inclinar de tal manera que passi entre els edificis i l’enllumenat. Però la situació encara és complica més quan en aquesta vorera i a l’alçada del fanal, el destí ha volgut que et creuessis amb una altra persona. Si un és alt i l’altre més aviat baixet, perfecte, perquè els paraigües encaixen, sinó un ja comença a fer actes de malabarisme. Que si l’estires fort per aquí, segur que tomba per allà… en fi, un consell, un humil consell: el meu paraigua és de color verd amb ratlles taronges. No us apropeu, no sé calcular distàncies ni sóc malabarista.
