Aquestes Festes de Maig m’han permès gaudir de moments que, per si sols, ja faran que el meu pas per la política hagi valgut la pena. I un d’aquests moments deliciosos va ser l’homilia que mossèn Aymar va regalar-nos el passat dijous 11 de maig, dia de Sant Anastasi, en l’ofici solemne a l’església de Santa Maria.
Durant la persecució de Dioclecià, coneguda també com “La Gran persecució”, la darrera i potser la més cruel persecució dels cristians a l’imperi romà, Anastasi de Badalona va ser capturat i dut a Badalona, on va morir martiritzat.
Recordant el sacrifici del patró de Badalona, mossèn Aymar expressava que hi va haver qui va optar per l’apostasia; l’abandó o negació de la fe. En aquelles circumstàncies, per salvar la pell.
Salvant les distàncies i sense cap vocació de màrtir, vaig sentir-me interpel·lat. I és aquí on vull anar.
Penso que podríem establir un paral·lelisme amb els temps que corren i amb la responsabilitat dels qui exercim com a representants polítics.
És tanta l’obligació moral i l’exigència ètica que això comporta que penso que no atendre aquest compromís mereix la qualificació d’apostasia política. L’abandó del què, per consciència, ens hem compromès a fer. La deixadesa en l’exercici de les nostres obligacions.
És per això que no hi veig cap justificació. Ni la inconsciència que dóna el desconeixement, ni el reconeixement a la bona voluntat si no va acompanyat de competència. Ni la condició de ser fidel al projecte si no aporta capacitats per desenvolupar-lo.
I dic tot això perquè, malauradament, existeix. Potser no com a norma, però tampoc és una excepció.
I em dol.
Perquè ens devem als altres.
I ho hem triat. I ens han triat.
