L’any 1966, una jove parella s’instal·lava en un pis del carrer de Floridablanca, a cavall entre els barris badalonins de Llefià i la Salut. En aquells anys eren moltes les famílies que arribaven a Badalona buscant feina, si bé, en aquest cas, la família de la parella ja portava diversos anys vivint a la nostra ciutat. Les primeres onades d’immigrants van arribar a Badalona a la dècada dels cinquanta. Així, la població de la nostra ciutat, que l’any 1951 era de 62.000 habitants, l’any 1975 n’arribava als 201.000, un creixement que representa un 221,29%.
Badalona, com la majoria de les ciutats del cinturó barcelonès, va rebre tanta immigració gràcies a la prosperitat econòmica que generava el desenvolupament industrial i la consegüent demanda de mà d’obra. El caciquisme retrògrad, depredador i mandrós en els seus llocs d’origen impedia a les classes treballadores qualsevol millora de les paupèrrimes condicions en què vivien.
Una d’aquelles famílies va ser la de l’amic Ángel Navarro. Segons explica el llibre Los imprescindibles, memorias de un aprendiz de comunista –un llibre de memòries de l’Ángel que es presentarà al Centre Cívic de La Salut el pròxim 8 d’abril–, el pare i tres dels set germans van sortir d’Argallón, una petita localitat minera del terme municipal de Fuente Obejuna, una matinada de finals d’abril de 1958. Es dirigien a Còrdova, on agafarien el ‘Sevillano’, nom amb què es coneixia el tren que feia el trajecte entre Sevilla i Barcelona.
Abans, però, l’amic Ángel ens explica com van ser de durs els primers anys de la seva existència, allò que anomena la infància perduda. Des de molt jove, abans de fer els vuit anys, sense gairebé ni haver anat a l’escola, va haver de posar-se a treballar en molts i diferents oficis per ajudar a mantenir la casa. Ell deia que “s’ajustava” amb diferents patrons per guanyar algunes pessetes, ja que tenia clar que treballaria on guanyés més diners per ajudar la família, sense importar-li el tipus de feina. Per això, moltes vegades, va viure situacions de perill, com la d’enfrontar-se a llops i altres bèsties que amenaçaven el ramat que cuidava. També va tenir raons amb la Guàrdia Civil per motius que no cal explicar, però sempre relacionats amb el menjar. En aquells temps la Guàrdia Civil ho controlava tot i era millor no trobar-te-la.
A l’arribada a Barcelona, ja ben entrada aquella nit d’abril, la seva família no va tenir cap problema. Sabien que la Guàrdia Civil feia tornar les persones si no tenien lloc on anar a viure o algun familiar que els esperés. Però, sortosament, poc després d’arribar ja eren a casa d’un conegut de Sant Adrià de Besòs.
L’endemà, la primera impressió que va tenir va ser que el sol no sortia pel mateix lloc que al seu poble. També el va impactar l’enorme xemeneia d’una bòbila. Aquest cel i aquest aire no eren ni tan blau ni tan net com el que veia i respirava al poble. Per això va sentir tristesa i va recordar la mare i els germans que s’havien quedat a Argallón. Tanmateix, al cap de dos dies ja tenia feina en una triperia anomenada La Intestinal.
Ens ha deixat una persona honesta, coherent i compromesa amb les classes treballadores
Possiblement per la rebel·lia que havia mostrat des de molt jove i també per raons familiars, el 1959, amb només 19 anys, ja era militant del PSUC, “el Partit”, com era conegut aleshores. Eren temps difícils i lluitar per defensar el bé comú era molt arriscat. Per això, el 1961, molts militants del Barcelonès van ser detinguts, entre ells, l’Ángel. Recordava perfectament el 27 de setembre de 1961, quan, a les dotze de la nit, esbirros del règim van colpejar el soterrani on vivia amb la seva família i se’l van emportar a la comissaria de la Via Laietana, d’on el van traslladar a la presó Model. No va ser fins al 31 de desembre, a les deu del matí, que no el van posar en llibertat.
L’organització del partit al Barcelonès va quedar totalment desarticulada i per això era necessari i prioritari reorganitzar-lo, com també ho era crear CCOO a la comarca. A ambdues tasques es va dedicar l’Ángel amb intensitat i generositat.
Al llibre ens explica que, a partir del 1966, el Primer de Maig el celebraven amb la família a la Conreria o a Sant Jeroni de la Murtra. També comenta el naixement del moviment veïnal de Llefià i la Salut i la lluita per aconseguir equipaments i posar fi a l’especulació dels depredadors immobiliaris.
El setembre de 1970, va ser detingut per tercera vegada per participar en la concentració que tenia lloc a la plaça de Catalunya per protestar pel procés de Burgos.
Hi ha moltes més coses interessants que fan d’aquest llibre una lectura imprescindible per a totes aquelles persones, siguin grans o no, que vulguin conèixer millor el que va passar a Badalona durant els últims cinquanta anys.
Evidentment, també parla de la seva dona i companya de viatge, que sempre va estar al seu costat; dels seus fills i nets i dels seus amics, així com de les seves aficions.
I l’amic Ángel, regidor en el primer ajuntament democràtic de Badalona, una persona honesta, coherent i compromesa amb les classes treballadores, ens ha deixat. Ara bé, sempre tindrem present el que deia: “Ser comunista implica no renunciar a la lluita per l’emancipació de la classe treballadora”.
Malauradament, les males notícies mai venen soles. El 14 de març, l’incombustible Alfonso Navarro, company de moltes lluites per una societat millor, també va morir.
Amics i companys Ángel i Alfonso, el vostre exemple i el vostre compromís per un món millor sempre estarà viu per a nosaltres.
