Pedro Jesús Fernández

El passat 15 de desembre va ser un d’aquells dies que penses que mai arribaran. Sempre tenim clar que, un dia o un altre, ens deixaran o deixarem els nostres éssers estimats i partirem cap a un altre lloc del qual poca cosa sabem i del qual mai tornarem. Tenim assumit que tots els éssers vius naixem i morim, però una cosa és saber-lo i una altra molt diferent és viure-ho.

La mort és un comiat per sempre i, per això, no l’acceptem, ja que encara ens quedaven moltes coses pendents a fer amb la nostra persona estimada.

Aquell matí, cap al migdia, l’amic Antonio Salguero em va enviar un whatsapp que pel seu contingut em va sorprendre moltíssim. Textualment em deia: “S’acaba de morir la meva companya, estem a Can Ruti”.

El que vaig pensar immediatament va ser que es tractava d’un error. L’amiga Ani Luque, la companya de l’Antonio, no tenia cap malaltia greu i era evident, per a mi, que s’havia de tractar d’un error.

Així que li vaig trucar tot esperant l’aclariment, confiant que, efectivament, no fos cert el contingut del whatsapp que m’havia enviat.

Malauradament, la veu de l’amic Antonio Salguero ja em va alertar que la terrible notícia era certa. Efectivament, amb veu tremolosa em va explicar el que havia passat.

L’Ani, una mica abans de les 12 hores, es va trobar malament i van trucar a una ambulància. Tanmateix, l’amic Antonio Salguero tenia un mal presagi, ja que pensava que l’Ani se li escapava.

Ràpidament la van traslladar a Can Ruti, però ja era massa tard. L’artèria aorta, la més important del nostre organisme, se li havia trencat i la sang no arribava a cap òrgan vital.

No sé si l’amic Antonio Salguero, quan m’explicava això, era conscient del fet terrible que és perdre un ésser tan estimat. Segur que sí, però quan passen aquestes coses, hom perd consciència d’allò que ha succeït i de la tragèdia que suposa.

Per part meva, he de reconèixer-ho, vaig plorar i només vaig poder balbucejar que, malgrat el drama, l’amic Antonio Salguero havia de mirar endavant i pensar en els seus fills, els nets, els familiars i els amics i amigues. L’Antonio mai estarà sol.

Tanmateix, em va dir que com viuria a casa seva sense la companyia de l’Ani.

L’Ani és una dona molt senzilla, discreta, treballadora i solidària amb tothom. Mai s’ha queixat de l’activisme de l’Antonio, sempre lluitant per millorar el seu barri i aconseguir els equipaments que necessitava, defensant l’escola pública, el dret a un habitatge digne i, ara, unes pensions justes. L’Ani, sempre que li era possible, estava al seu costat, ja que compartien ideals i els dos tenien clar que una altra societat és possible.

Per això, l’amic Antonio, encara que plori perquè se n’ha anat la seva companya, sempre ha de somriure per tot allò que va viure amb l’Ani. I ha de sentir-se orgullós d’haver compartit amb ella tants i tants moments feliços, tantes i tantes batalles, tota una vida de lluita i compromís en defensa d’una societat diferent.

Les reunions familiars, les rialles, les abraçades són allò que mai oblidaran i sempre estaran presents en els seus cors. És això el que han de continuar fent, pensant que és el que a l’Ani li agradava.

Com va escriure algú, la mort no s’emporta les persones estimades. Tot el contrari: les guarda i les ennobleix a la nostra memòria.
L’Ani va néixer en un petit poble d’Andalusia, Almargen, un poble fronterer entre la Serrania de Ronda, la Màlaga plana del nord i les campanyes sevillanes i gaditanes.

La seva família, com moltes altres, es va traslladar a Catalunya quan era petita. A Santa Coloma de Gramenet, amb només 16 anys, va conèixer l’Antonio i cinc anys després es van casar i van fixar la residència a Badalona, al barri de Lloreda.

A l’Ani li agradava cuinar i era qui, durant les festes del barri, la festa del seu partit (el PSUC) o la de l’escola dels seus fills, s’ocupava de preparar deliciosos menjars. També li agradaven les plantes i la seva terrassa la tenia com un jardí.

L’Ani ha mort relativament jove, amb molta vida per endavant. Una vida plena de felicitat en companyia dels seus dos fills, l’Ivan i la Mireia; dels seus nets i netes; dels seus amics i amigues i, sobretot, de l’Antonio, el seu company de sempre.

“No t’aturis al costat de la meva tomba a plorar; no soc aquí, no he mort. Soc els estels que brillen a la nit”.

Totes les persones que vam conèixer l’Ani segur que no l’oblidarem, i tots i totes li estarem agraïts per fer-nos millors persones i per ser un exemple de dona compromesa amb la lluita per una societat millor.