Allò que la natura no dona, Salamanca no ho concedeix. “Quod natura non dat, Salmantica non præstat”. Aquest proverbi llatí significa que una universitat no pot donar a ningú allò que la naturalesa li va negar.
Sobre la viabilitat i la sostenibilitat de les pensions públiques, molts economistes de prestigi han escrit i demostrat que són la millor garantia que tenim les classes treballadores per assegurar-nos una vida digna després de la jubilació. Com també són molts els que s’escandalitzen pel vergonyós percentatge de població juvenil, la generació més preparada de la història, que es troba a l’atur o ha de marxar del país per buscar feina.
No parlarem dels baixos d’Espanya, del treball precari, del frau fiscal i de tot allò que resta ingressos a les arques de l’Estat. Tampoc de les despeses innecessàries que només serveixen per mantenir i justificar determinades institucions i els privilegis d’una petita, però influent, part de la societat espanyola, i no per millorar el benestar de la població.
Encara menys recorrerem a la Constitució espanyola, a les normes i disposicions europees o a la Declaració Universal dels Drets Humans, que defensen i reconeixen que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”. No parlarem de les desigualtats que es disparen a Catalunya a causa de l’escassa despesa en protecció social, de la pobresa severa que s’ha multiplicat exponencialment i afecta el 60% de les llars, que passen dificultats per arribar a final de mes (a Espanya 12.500.00 persones es troben en risc de pobresa). I, el més greu, aquesta taxa de pobresa creix sobretot entre els menors de 16 anys.
No direm res dels centenars de milers de persones que han perdut casa seva per la gran estafa immobiliària del capital especulador o de les retallades en serveis essencials per a la població. Encara que serà difícil d’oblidar-nos dels milers de persones mortes a les residències de gent gran, la majoria d’elles en mans privades i sostingudes per fons públics, per manca d’atenció.
Malgrat la recent reforma fiscal, Espanya està recaptant menys impostos que la majoria dels països de la Unió Europea, sent l’impost sobre societats un dels que es troben per sota de la mitjana europea. Només l’ús de paradisos fiscals i l’elusió d’impostos per part de les grans empreses resten a l’any 11.000 milions d’euros de les arques de l’Estat. Aquesta xifra significa que Espanya encapçala la llista del frau a Europa, a molta distància d’Alemanya, França o Gran Bretanya, països als quals quasi tripliquem.
No obstant això, encara hi ha economistes que diuen que a Espanya les pensions són molt generoses i que la majoria de les persones pensionistes reben molt més d’allò que han aportat. Per justificar les retallades de les pensions públiques, assenyalen que s’estan destinant més diners dels que es recapten i això, segons un d’aquests economistes, va en detriment de la sanitat, de l’educació o de la investigació. També afirma aquest economista, catedràtic i doctor en Economia per la Universitat Pompeu Fabra, que seria factible en determinats llocs de treball no jubilar-se abans dels 75 anys, i posa com a exemple els metges i els mestres.
Hi ha molts qualificatius per referir-nos a aquesta classe de mercenaris al servei dels poderosos, però només direm que és possible que aquesta persona deixi en mans dels seus becaris les classes, mentre ell es dedica a altres assumptes més lucratius i per tant ignora la feina d’un docent. Com també podem afirmar que és un insult per als professionals de la sanitat, especialment després de la demostració de professionalitat i entrega que han fet i estan fent per salvar vides, dir que han de prolongar la vida laboral si volen cobrar una pensió digna.
Sempre recordo aquesta frase: “La diferència entre evolució i revolució és la ‘r’ de responsabilitat”. Per això, cal un canvi que els joves han de protagonitzar per aconseguir que aquests personatges retrògrads, defensors de les desigualtats per mantenir els seus privilegis, entenguin que així no es pot continuar, que una altra societat és possible.
