“La sort està tirada/els daus estan tirats”. És una frase que, segons explica la història, o potser és una llegenda, Juli César va pronunciar en travessar el petit riu Rubicó que separa Itàlia de la Gàlia, de camí cap a Roma amb les seves tropes. Creuar el Rubicó era un pas arriscat perquè era prohibit i això comportava poder ser castigat, però malgrat això ho va fer.
Salvant les distàncies i sense tanta prosopopeia, Catalunya travessa la frontera prohibida, marcada pel partit del govern amb l’avinença de l’oposició majoritària al congrés de Madrid, plenament conscient que és un pas arriscat, que comportarà penes, treballs i tribulacions.
El nou de novembre és la data en què els catalans de tota mena i condició anirem a votar si volem ser o no independents d’Espanya. En lloc d’unes legions armades fins a les dents, som centenars de milers de ciutadans armats amb paperetes de votar i tenim com a escuts les urnes, i no responem a la crida de cap cabdill ni general, sinó a la ferma convicció pròpia que el millor per a nosaltres és independitzar-nos d’Espanya.
Ja en tenim prou, amb tres-cents anys que portem, d’experiències desgraciades de pertànyer a Espanya. Sabem que un estat de matriu castellana no farà mai res per reconèixer la nació catalana i així està demostrat abastament. No vendrem el nostre país, ni la nostra voluntat, per un plat de llenties. La sort està tirada i no hi ha marxa enrere. Agradi o no.
per Jordi Lleal
