Sempre m’havia sobtat com, de vegades, fer un treball d’escola podia ocupar tota una setmana i d’altres, només una tarda; per ser precisos, l’última abans del termini. Després, a l’institut, amb el cervell ja una mica més desenvolupat, ho vaig analitzar més bé. Hi ha cops, quan planifiques, que comences a organitzar-ho tot per avançat. Quan encara queden dies abans de l’entrega, fas un calendari de com distribuir les energies, per tal que la feina no se t’acumuli a l’últim moment i les tasques siguin agradables. De vegades, el calendari quadra; realment tot quadra i llavors és magnífic! Però n’hi ha d’altres on resulta que el fet de tenir més temps i anar sense pressa fa que la teva productivitat es dilati i les distraccions augmentin. Coi, precisament ara que tenies tant de temps, has acabat fent aquell informe l’últim dia, quan ja no es podia endarrerir més. De què ha servit la planificació? Digueu-me que us hi heu trobat. Llavors penses: hauria de fer sempre les coses sense temps per, així, fer-les ràpid? No, és clar, perquè potser les faries malament.

Més endavant, quan el meu cervell ja havia avançat una mica més i havent constatat aquest fenomen, vaig pensar que l’ideal seria una cullerada de tots dos estímuls: una bona planificació i l’eficiència ininterrompuda de quan queda poc per no tenir prou temps. Així que ja des del batxillerat i de cara a la universitat vaig aconseguir la sublimació d’aquesta tècnica creant límits ficticis previs. La idea era simple: acabar les coses abans del termini per tenir temps de maniobra davant d’imprevistos, però igualment sense prolongacions innecessàries. Llavors em vaig adonar que si acabava les coses abans d’hora, em sobrava temps… i que podia fer més feina. Perfecte!, deveu pensar. Doncs, no, evidentment, no és perfecte! És una trampa que saboteja la pròpia sublimació de la tècnica tan anhelada.

De fet, fa poques setmanes vaig veure un vídeo viral (sí, els vídeos virals són un dels candidats a fer minvar la productivitat) on una humorista parodiava la seva feina d’oficina. Li deien: tens 10 dies per fer aquest dossier. I què passa si l’acabo abans? Doncs que et donarem feines extra. Ok, then, llavors trigaré 10 dies a fer el dossier.

Nota mental: la recompensa d’un esforç no ha de ser guanyar més temps per fer esforços igualment absorbents d’energia, sinó guanyar temps per no fer res, mirar vídeos virals o per fer altres activitats creatives, socials o autorealitzadores.

I, tot això, per què ho explico? Doncs resulta que fa uns anys, en el temps de la meva primera descoberta de l’eficiència en els estudis (que el temps passa encara que no m’ho sembli), vaig llegir una màxima a internet que deia “work expands so as to fill the time available for its completion”. És a dir, la feina s’expandeix per emplenar el temps disponible per completar-la. La mare que em va matricular! Tants anys de teorització per part meva i algú ja se m’havia avançat.

I, a sobre, aquest algú va néixer el 1920, o sigui que (i m’avanço a refutar atacs) el problema no és només de la generació zeta! Aquesta teoria, que va ser proposada el 1957 per Cyril Northcote Parkinson, ha acabat sent batejada com a llei de Parkinson (Parkinson’s law, sense cap relació amb la malaltia). Per un cantó, vaig sentir un alleujament de saber-me part d’un fenomen amb títol, de tenir companyia. Però, coi, em treia l’oportunitat de ser mereixedora d’una llei amb el meu nom i d’una entrada a la Viquipèdia.