Tenim la sentència aquí a la cantonada, calculant el millor moment per sorprendre’ns i atracar-nos les emocions, i hi ha una qüestió que m’inquieta. Una entre milers. I no és tant la manera com respondrem a la sentència, sinó l’estadi previ a aquesta resposta: la manera com reaccionarem íntimament, cadascú, davant la xifra d’anys de presó que es dictarà. M’inquieta la recepció del cop.
Fa mesos que es dona per fet que la clatellada serà imponent, amb una pena desproporcionada i exemplar. Tothom apunta cap a una mateixa direcció. I tenim l’escàndol tan interioritzat i assumit, fa tant de temps que el nostre estómac l’ha anat digerint i paint, que arribarà el dia D i trobarem normal, previsible, lògica fins i tot, qualsevol xifra que ens tirin per sobre, perquè és la xifra amb què haurem esmorzat, dinat i sopat cada dia. No serà un cop, serà la notícia esperada.
¿Per què no ens estem concentrant en repetir, repetir, i repetir fins a no poder més el concepte absolució? ¿Per què no ens estem trobant aquesta paraula per tot arreu, al carrer, als balcons, a les parets, a la sopa, tatuat a les nostres ments i pells? Absolució. Absolució. Absolució. Fer nostra la convicció i escampar-la per terra, mar i aire. Que tothom visqui amb el 0 a la retina, res més que un 0. Absolució o res. Que la fúria de la repressió ens sorprengui i ens revolti.
I encara hi afegiria una pregunta més. ¿Per què, al costat del concepte absolució, no repetim, repetim, i repetim que aquesta gent ja acumula quasi 2 anys de condemna? ¿Per què no ens estem recordant els uns als altres que, fins i tot suposant que els absolguin, ja els hauran condemnat a 2 anys de presó injusta? És horrorós, anem esperant la sentència mentre oblidem que aquest maleït dia D ja va començar a ser dictat el 16 d’octubre de 2017.
Si hi ha una cosa que hem pogut comprovar aquests anys és que la repressió s’apodera de les ments. T’anul·la les percepcions. Et fa una persona dèbil que ja no sap mesurar amb exactitud la degradació dels seus drets, perquè has acceptat aquesta degradació sense voler-ho, sense adonar-te’n, vivint i sobrevivint en un dia a dia frenètic.
Sabent això -perquè ho sabem-, tenint apresa aquesta lliçó, a les portes d’un dels moments claus d’aquesta repressió, no puc entendre que no ens estiguem posant totes les benes abans de la gran ferida. No comprenc que no ens estiguem mirant als ulls per dir-nos “només podem acceptar l’absolució, d’acord?”. Res més que l’absolució. No em puc creure que no ho estiguem fent tot per reprimir la repressió en el seu dia més ferotge.
