Molt lluny queda l’any 2020 i, encara que serà difícil oblidar els estralls i les desgràcies que ens va portar, ja pocs recorden les sortides a les finestres i als balcons per aplaudir i reconèixer l’esforç del personal dels centres sanitaris i altres serveis públics.

A principis d’aquest 2021, encara que continuaven ben vius el perill i l’amenaça de la pandèmia, hem de reconèixer que ens van relaxar i van intentar recuperar part de la nostra vida quotidiana.

Les contradiccions i els missatges confusos de les administracions no van ajudar gaire a tenir clar el que es podia o no es podia fer. És escandalós que, fins i tot en situacions d’extrema gravetat, alguns dirigents polítics busquin rèdits electorals generant desconfiança entre la població amb discursos desqualificadors i contraris a les recomanacions de les autoritats sanitàries, no tan sols al govern central.

Aquest estiu, que ja ens ha deixat, ens hem trobat amb amics i familiars, encara que amb restriccions, per recuperar part d’allò que durant tant de temps no vam poder celebrar: les abraçades i els somriures, la conversa tranquil·la a la terrassa d’un bar compartint una beguda, el dinar a casa o en un restaurant, les visites a espais naturals… petites coses per no sentir-nos sols.

Hem pogut observar com les platges s’omplien de gent que instal·lava el seu campament, com es feia als anys setanta. Moltes famílies portaven el seu dinar i es quedaven tot el dia a la vora del mar. Altres anaven a cases rurals de les zones de l’interior i gaudien de la naturalesa. Poques persones es van atrevir a sortir i visitar altres països: el risc de trobar-se amb problemes que podrien complicar-los la vida els va detenir, encara que sempre hi ha qui s’arrisca i no renuncia a passar uns dies lluny del seu país.

També hem pogut observar llargues cues a tot arreu, molt més llargues que qualsevol altre moment de l’any.

És cert que no és una novetat trobar cues de persones davant determinats llocs durant l’estiu, però aquest estiu han sigut especialment cridaneres les cues davant les oficines bancàries.

Moltes de les persones que feien cua només volien treure diners del caixer o bé consultar amb qualsevol dels empleats petits problemes que no sabien com resoldre.

El més difícil d’entendre era que molts dels que feien cua havien intentat reservar hora trucant prèviament al telèfon que hi havia exposat a la cristallera de l’oficina, però cap empleat els agafava el telèfon. Si bé una veu els deia que expliquessin el motiu de la trucada i que més tard es posarien en contacte amb ells, el cert és que mai ningú els trucava després. La frustració, la impotència i el cabreig eren majúsculs, però res podien fer.

Ja teníem clar que la banca sempre guanya, però no sabíem que també mana i decideix quan i com hem de poder treure els nostres diners.

Us imagineu estar més de mitja hora fent cua per entrar a l’oficina bancària i que et tanquin la porta?

El cartell de les oficines anunciava que l’atenció personalitzada sense reserva prèvia finalitzava a les 11 hores. Després, només serien ateses les persones que tenien hora reservada. Així que eren molts els qui, a primera hora del matí, ja eren davant l’oficina per aconseguir ser atesos per l’empleat, sobretot gent gran.

Les cues eren grans i, amb sort, l’espera era com a mínim de mitja hora.

Així que, sota un sol sufocant, ja que no hi havia cap ombra ni tan sols un lloc per seure, les persones grans, resignades i pacientment, esperaven el seu torn, ja fos per entrar al caixer o per entrar a les oficines si era abans de les onze.

Un bon amic em va explicar que va ser testimoni de discussions entre els que feien cua i, sobretot, amb l’empleat que, a les onze en punt, sortia a anunciar que ja no s’atendria a ningú que no tingués hora concertada.

Us imagineu estar més de mitja hora fent cua per entrar a l’oficina i, just quan estàs a punt d’entrar, trobar-te amb l’empleat que tanca la porta?

Us imagineu intentar treure diners amb la targeta o pagar alguna cosa, un impost, per exemple, i no aconseguir-ho? Si no pots pagar un rebut, qui es farà càrrec de l’increment que es generarà per l’impagament?

No dic cap mentida si us dic que moltes persones grans ja feien cua molt abans que obrissin l’oficina.

Diuen que l’any passat es van tancar més de tres mil oficines (1.300 només de CaixaBank i Bankia) i, en els últims deu anys, van tancar la meitat de les més de 45.000 que hi havia a finals de 2008, fet que suposa centenars de treballadors a l’atur i desenes de milers d’usuaris sense la possibilitat d’anar a una oficina propera per fer les seves gestions habituals.

Molts pobles s’han quedat sense aquest servei, més de 4.000, i els seus veïns, si necessiten anar a una oficina, s’han de traslladar a un altre poble mirant de trobar aquest servei. També a les ciutats et trobes amb problemes per aconseguir parlar amb algun empleat. Això sí, l’entitat t’ha assignat un gestor amb el qual pots, després de concretar dia i hora de visita, consultar els teus dubtes.

Són moltes les entitats financeres que et cobren per tenir obert un compte corrent, ja que els bancs d’avui no necessiten els nostres diners. Els és més beneficiós aconseguir-los dels bancs centrals.

Ara bé, l’entitat sempre treballa pensant a millorar l’atenció i el benestar dels seus clients.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram