Circula per les xarxes socials una pregunta sobre la diferència que hi ha entre un magnat i un oligarca. El primer, diu la resposta, és un depredador estatunidenc, mentre que el segon és un sàtrapa rus.
No descobrirem res de nou si afirmem que aquesta guerra interessa, sobretot, a les grans corporacions internacionals i als qui controlen els exèrcits. Uns i altres, amb l’excusa de defensar la sobirania de les nacions, en realitat el que busquen és continuar espoliant les classes treballadores, indefenses davant de tanta barbàrie. Ni als magnats estatunidencs ni als oligarques russos els preocupa el benestar de la gent, només ansien més poder i riquesa.
Els estats europeus només són convidats de pedra sense cap capacitat de decisió que no sigui obeir el que decideixen els Estats Units. La doble moral dels països de la UE es manifesta amb una cruesa brutal i egoista, veient com s’obren les portes als refugiats ucraïnesos que fugen de la guerra mentre les clausuren per no acollir milers de ciutadans afgans, víctimes d’un conflicte en el qual l’OTAN va estar implicada.
Les guerres són un motiu per vendre armes (en molts casos obsoletes), reconstruir tot el que s’ha destrossat i justificar la retallada de llibertats. I els guanyadors sempre són els mateixos: els que les fan des dels despatxos.
És vergonyós que gran part dels fons europeus previstos per combatre les desigualtats generades per la pandèmia ara es destinin a comprar armaments, que no salvaran vides, sinó tot el contrari. Les guerres sempre ens deixen morts i, com algú va dir, sempre són els nostres.
Els diners que els governs destinen a les guerres provenen de les retallades a les nostres pensions i als serveis públics essencials. La guerra no ha sigut mai la solució dels problemes. La guerra torna estúpids els vencedors i rancorosos els vençuts. És un crim contra la humanitat que, en general, sorgeix de conflictes d’interessos que no s’intenten resoldre amb el diàleg.
Actualment, els que diuen que “si vols la pau, t’has de preparar per a la guerra” només poden ser els fabricants d’armes, ja que la pau és fruit del diàleg i de l’esforç d’homes i dones per crear un món més just i solidari. Només hi ha una guerra justificada, que és la lluita contra els espoliadors i depredadors del planeta, contra la fam i la pobresa, contra les desigualtats i en defensa dels drets humans.
Fins ara, el segle XX ha estat el més mortífer de la història, però sembla que hi ha a qui li interessa superar-lo i no té cap problema ni remordiment a alimentar i provocar guerres arreu del planeta, no només a Europa.
Hi ha qui diu que la guerra es podria haver evitat, ja que el sàtrapa rus feia temps que intentava negociar un acord amb les potències occidentals. Només calia seure a dialogar, escoltar els arguments de Moscou i signar l’acord en el qual, entre altres qüestions, l’OTAN es comprometia a no col·locar armes nuclears a les seves fronteres. Però sembla, segons diuen els experts, que als oligarques estatunidencs no els interessava cap negociació i la UE està sotmesa als dictats dels Estats Units.
Per primera vegada en la seva història, la UE finançarà la compra d’armes destinades a una de les parts del conflicte, oblidant-se que, el 2015, l’ONU va proclamar el compromís de promoure societats pacífiques.
Possiblement, algú pensi que situar-se en l’equidistància és d’hipòcrites, que cal denunciar i condemnar tota acció de força vingui d’on vingui, que el primer és aturar la guerra. I estem d’acord. Per això, el primer que s’ha de fer és aconseguir un alto el foc, establir un marc de seguretat compartida a la zona, alhora que s’aposta per la cooperació, la pau i el desenvolupament.
Si les classes treballadores s’uneixen contra els oligarques d’un cantó i un altre, segur que ho aconsegueixen. Mai hem d’oblidar que les guerres les proclamen els poderosos per incrementar les seves riqueses i les paguem les classes treballadores amb els nostres morts.
