És normal celebrar determinats esdeveniments quan han passat alguns anys si l’aniversari acaba en zero o cinc. No ho és tant si acaba en una altra xifra.
Per això, és necessari explicar les raons per les quals les persones pensionistes i les jubilades hem acordat commemorar aquest 14-D quan només han passat 34 anys.
Farem una mica d’història. Diuen les cròniques que, el dimecres 14 de desembre de 1988, a l’estat espanyol es va aturar tota mena d’activitat econòmica. Més de 8 milions de treballadors i de treballadores van paralitzar el país faltant als seus llocs de treball. Com va dir algú, es van aturar fins i tot els rellotges.
La inactivitat i el silenci a les fàbriques i a les zones comercials només eren interromputs pels piquets informatius que inundaven els carrers i els polígons industrials, animant els treballadors a participar en les manifestacions convocades a les principals ciutats de l’Estat.
Possiblement, moltes de les persones que avui ens concentrem a les places dels ajuntaments i altres llocs dels pobles i ciutats de l’Estat tenim a la memòria la imatge impactant de TVE, ja que a les 0.00 hores d’aquell 14-D, tant TVE com RNE van deixar d’emetre senyal i les emissions van quedar interrompudes.
Durant tota la nit, els piquets van inundar els carrers i els centres de producció i, durant el dia, les manifestacions van ser massives a totes les ciutats.
Ara bé, no va ser una acció improvisada. La vaga del 14 de desembre de 1988 va ser el final d’un llarg i treballat procés en contra de la reconversió industrial i altres mesures que van desmantellar bona part de molts sectors productius i van generar un atur que va afectar a més de tres milions de persones.
Com a antecedent, també podem parlar del rebuig a la proposta del govern de l’any 1985 de reformar les pensions públiques. Aquesta reforma pretenia augmentar de 2 a 8 anys el període de càlcul de les pensions i de 10 a 15 anys el temps mínim de cotització, cosa que va provocar una vaga general que, si bé no va aconseguir l’èxit que es buscava, sí que va ser com una llavor del 14-D.
Un altre precedent va ser la vaga general convocada a Gijón el gener de 1983, que va tenir un seguiment massiu i unes repercussions importants, com també ho van ser les protestes a Sagunt originades pel tancament dels Altos Hornos del Mediterráneo.
De fet, eren molts els llocs on es produïen protestes, com ara Galícia, Cadis o Euskadi per la reconversió naval, a Astúries per la mineria i a altres indrets de l’estat espanyol.
Ara bé, el detonant de la convocatòria de la vaga del 14-D va ser l’aprovació per part del govern del Pla d’Ocupació Juvenil, que obria les portes a la feina porqueria de les Empreses de Treball Temporal (ETT) i beneficiava a les empreses amb suculentes subvencions i amb reduccions de quotes a la Seguretat Social. També ho va ser la reivindicació d’equiparar les pensions mínimes amb el salari mínim interprofessional i el dret a la negociació col·lectiva per al personal funcionari, motiu d’una vaga en l’ensenyament públic durant uns mesos que va provocar la caiguda del ministre d’Educació.
Com a conseqüència, el govern no va tenir més remei que assumir algunes de les reivindicacions dels sindicats, com les pensions no contributives, la pujada del sou dels funcionaris, l’augment de la cobertura d’atur… Concessions que més tard provocarien la dimissió com a vicepresident del govern central d’Alfonso Guerra, amic i col·laborador del president, Felipe González, durant l’assalt al poder a Suresnes.
Aleshores, ningú entenia com era possible que un partit que s’anomenava socialista apliqués polítiques neoliberals i, per això, els sindicats exigien un gir social per compensar el deute social acumulat per les polítiques aplicades durant els anys anteriors.
També hem de recordar el paper important que van jugar les dones, absents dels relats però protagonistes de moltes lluites, com, per exemple, la lluita de les dones de la fàbrica Jaeger Ibérica, que van reivindicar que els seus salaris s’equiparessin als dels seus companys de feina.
Actualment, són molts els que consideren que és irrepetible una vaga com aquella, ja que la situació ha canviat i no és comparable. Ara bé, les reivindicacions del moviment feminista i les dels pensionistes, en defensa de drets socials i pensions i salaris dignes per a tothom, ens demostren que cal canviar el rumb de les polítiques del govern espanyol. Que cal aplicar polítiques socials, tal com es recull en el document signat per les forces que formen l’actual govern progressista, un document que, segons diu, vol situar Espanya com a referent de la protecció dels drets socials a Europa.
L’increment de les desigualtats i la pobresa extrema de centenars de milers de persones treballadores, mentre que els propietaris dels fons extractius i no productius de la nostra societat incrementen els seus beneficis d’una manera escandalosa, no és el millor exemple de com caminar en la direcció correcta. Acceptar les exigències del poder financer i oblidar-se de millorar les condicions de vida de la classe treballadora no és la millor opció d’un govern progressista.
No obstant, hem de recordar –em diu un bon amic pensionista– que no demanem un canvi de govern sinó un canvi de política, de tal manera que es garanteixi el dret a viure dignament de la classe treballadora, de tota la classe treballadora. I no volem un govern de dretes, amb la col·laboració de l’extrema dreta, que ens torni a l’època negra del feixisme.
Hem d’evitar cometre errors, però la classe treballadora no pot renunciar a lluitar per garantir a tothom una qualitat de vida digna de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals signats per Espanya, com es recull a la Constitució espanyola.
