A vegades els conductors tenen massa pressa i deixen els usuaris a terra. Mariona Sanz
Dimecres, rondant les 5 de la tarda. En Joan i la Paula avancen com poden per una vorera plena de desnivells i sots, desgastada, estreta. Es dirigeixen a la parada de bus més propera, preguntant-se en silenci si avui hi podran pujar. Ell va en cadira de rodes; ella, que es dedica a la integració social, l’acompanya.
Arriben a la parada d’autobús més propera i s’esperen. Al cap de deu minuts, el vehicle groc treu el cap pel final del carrer. En Joan es posiciona davant la porta que té la rampa incorporada a sota, a l’espera que la Paula avisi el conductor i aquest accioni el mecanisme per fer-la baixar. Però el conductor els comunica que la rampa no funciona. Els recomana que s’esperin al proper autobús, ell no hi pot fer res. Tanca les portes i s’allunya, deixant-los amb un pam de nas a la parada. La Paula es mira el Joan, sense saber ben bé què dir-li, mirant de dissimular la seva indignació. Fa un esforç per somriure i amb veu desenfadada bromeja sobre el tema: “ens esperarem al següent, segur que tenim sort”. De reüll, es mira el rellotge. Van justos, a dos quarts en Joan ha de ser al Centre Ocupacional. Passen deu minuts més, l’autobús no arriba, la Paula comença a patir. Finalment, en tornen a veure venir un pel final del carrer. Aquest cop el conductor és més amable: “la rampa està espatllada –els diu- De totes maneres, intentaré que la pogueu utilitzar.” L’home acciona el mecanisme i veuen com la rampa, lenta i sorollosament, comença a descendir per col·locar-se a lloc; se la miren il·lusionats. Però a mig camí sembla encallar-se i fa uns petits moviments amunt i avall, sembla com si es volgués plegar de nou. El conductor ha baixat del bus i mira d’estirar-la cap avall perquè es desencalli i en Joan pugui pujar. Mentre, els conductors impacients que s’esperen darrere de l’autobús fan sonar els clàxons dels seus cotxes. Malauradament, el conductor de l’autobús s’ha de rendir sense aconseguir instal·lar la rampa. Disculpant-se compungit, se’n torna al seu lloc de treball. Al tercer intent, per sort, aconsegueixen pujar. És oficial: arriben tard.
Tot això, que sembla una trista història més sobre les precàries condicions d’adaptació dels espais i serveis que es troben els minusvàlids a la ciutat, és malauradament un fet real. Més concretament, és el pa de cada dia per a moltes persones discapacitades físicament que necessiten el transport públic per desplaçar-se. “La rampa no funciona, l’autobús va massa ple i no tenim espai, el conductor té pressa… Cada dia busquen una excusa diferent -manifesta Marina Nieto, de la Plataforma ‘Deixem de ser invisibles’.- És un problema amb el que ens trobem diàriament. Ens hem acabat resignant perquè si et queixes només t’endúus un disgust, tot i que tornarem a denunciar cada cas concret a partir d’ara.” La Marina ens explica també algun cas particular en el qual la persona s’ha “rebel·lat”, d’alguna manera. A la Maite, per exemple, li van negar l’accés a un autobús perquè la rampa, deien, no funcionava. Com que ja n’estava farta, es va plantar davant l’autobús i va espetar que si no hi havia autobús per ella, no n’hi havia per ningú. Sembla ser que, miraculosament, la rampa va passar a funcionar i la Maite va poder-hi pujar. També ens ha referit el cas del seu marit, que ha caigut en diverses ocasions per la mala adaptació de les rampes al nivell del terra de l’autobús. “Hi ha uns 10 centímetres entre el lloc on s’atura la rampa i el terra, una distància que les cadires de rodes elèctriques no toleren, i en intentar salvar-la va caure d’esquena. Li ha passat diverses vegades i ara ja té por d’agafar l’autobús”.
TUSGSAL, EN SILENCI
L’empresa responsable dels autobusos de la ciutat, TUSGSAL, ha declinat fer declaracions sobre el tema. Tot i haver-se’ls brindat la oportunitat de dir-hi la seva, finalment no s’han volgut manifestar, per la qual cosa no podem oferir cap explicació de part seva sobre aquest tema, que probablement se solucionaria amb una revisió i manteniment adequats de les rampes d’aquests vehicles de servei públic, i una bona dosi de civisme i respecte de part de tots plegats.
Pel que fa a la resta de viatgers dels cotxes de línia, els afectats amb els quals Línia Badalona ha pogut contactar han comentat que hi ha de tot. Segons la Paula Tejero, la integradora social del cas que s’ha exposat d’entrada, en general la gent és solidària i lamenten la situació que es genera quan han de deixar passar l’autobús i esperar el següent. Però hi ha també gent poc respectuosa que per impaciència no facilita gens les coses a aquestes persones amb problemes de mobilitat: l’Elvira, que és discapacitada física i pertany també a ‘Deixem de ser invisibles’, per exemple, ha referit un cas en què va anar a baixar d’un autobús i un home no va respectar el temps que triga la rampa a baixar. “En trepitjar-la, la rampa va caure amb un cop sec a terra. Va dir que tenia pressa i que no es podia esperar”, recorda.
L’única alternativa a l’autobús que els discapacitats físics tenen per desplaçar-se per la ciutat, a banda del cotxe particular, és el servei de taxi. La Marina Nieto ens explica que en principi se’ls dóna al mes un bonus de 8 viatges, que en realitat són 4 comptant anar i tornar. El problema és que al·legant problemes econòmics a causa de la crisi acaben donant-los-en molts menys i sovint han de renunciar a compromisos que ja tenien amb anterioritat per la impossibilitat d’arribar-hi.
