Arribem a primera hora de la tarda al Parlament. És dia de sessió plenària. A la planta noble, les corredisses per anar a votar quan sona la campana se succeeixen. Les converses de passadissos també. I enmig d’aquesta atmosfera ens rep el president Puigdemont. Parlem en clau local durant una hora i mitja. La proximitat com a fil conductor.

Ja fa setmanes que va complir el seu primer any de mandat. Quina nota es posa en clau metropolitana?
No em poso nota. Crec que no ens l’hem de posar nosaltres. Ens poséssim la que ens poséssim no seria creïble. Si la tiréssim massa avall, la gent diria que és falsa modèstia. Si la tiréssim massa amunt, es diria que és sobrevaloració. La nota l’han de posar els ciutadans i, sobretot i en particular, els alcaldes i alcaldesses d’aquest territori.

Amb tots ells ha demostrat tenir-hi una bona sintonia. Per exemple, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ens deia en una entrevista que fa un any el diàleg amb la Generalitat “no era possible” i que des de la seva arribada a la presidència sí que ho és. Què ha canviat?
No ho sé, perquè no puc respondre per quina era la relació fa un any i què és el que fa explicable que hi hagués la situació que hi havia. Segur que hi ha arguments per a tots els gustos.

Potser el seu passat d’alcalde és un factor diferencial que explica el canvi.
El que és cert és que jo em continuo sentint alcalde. Quan vaig a un municipi empatitzo directament amb l’alcalde o l’alcaldessa, al marge del color polític que tingui. Perquè sé que tots ells han estat al capdavant de la societat en uns moments molt difícils i que són els primers responsables que el sistema no hagi caigut. Per tant, s’ha de ser solidari amb ells, perquè, de fet, difícilment tenim agendes gaire divergents de país.

Ah no?
El que preocupa un alcalde o alcaldessa preocupa el president de la Generalitat. I per això jo em poso a disposició de tots els ajuntaments, que són la primera línia de defensa de l’Estat del benestar. Fer-ho forma part de la meva convicció, que a més a més ve alimentada per aquesta vocació d’alcalde que jo no he deixat de tenir. La mirada d’alcalde no es perd mai.

Refer ponts amb l’àrea metropolitana ha estat i és una de les seves prioritats?
És una prioritat de país. L’àrea metropolitana és una estructura d’Estat. No hi pot haver futur de progrés per a Catalunya sense la realitat metropolitana, que està cridada a jugar un rol aglutinador i vertebrador potentíssim. Tant si ens ho mirem des d’un punt de vista econòmic com de coneixement, d’agenda social… L’àrea metropolitana en el seu conjunt és un pilar fonamental. Catalunya es juga el seu futur aquí.

Sobretot en termes econòmics, per descomptat.
La part del PIB de Catalunya que es concentra en aquest territori és immensa, i la potencialitat que té també. Només que analitzem el teixit de centres de recerca i de coneixement públics i privats ja ens en fem la idea. És un dels grans districtes europeus. Per tant, aquesta vocació europeista que té tot l’entorn metropolità és el factor que el Govern no només vol acompanyar, sinó també potenciar. Comptem plenament amb el rol que ha de jugar tot aquest territori en la construcció de la Catalunya del futur.

Entenc que fa referència a la Catalunya independent que vostè desitja, però estem parlant d’un territori on, tradicionalment, l’independentisme ha arrelat poc.
No ens obsessiona fer créixer la base independentista a l’àrea metropolitana. El que és important és que compartim allò que ja sabem que existeix: el capteniment democràtic. Diguem-ho d’una altra manera. Durant moltes dècades, l’autonomisme ha governat regions de Catalunya netament independentistes i no ha passat res. És a dir, el tema no va de ser o no ser independentista, o de ser o no ser autonomista. Tothom pot contribuir a la defensa i al sosteniment del país. Jo no tinc cap dubte que els ciutadans de l’àrea metropolitana ja ho fan al mateix nivell que la resta i que ho seguiran fent, hi hagi una majoria política d’un sentit o d’un altre. Perquè per sobre de tot, el que sí que és indiscutible és el seu compromís democràtic.

La defensa del dret a decidir.
Exacte. Totes les enquestes que es publiquen sobre quina és la percepció dels catalans respecte del dret a decidir indiquen que la immensa majoria, el 80% i de vegades més, estan d’acord a fer un referèndum. I això no prejutja que estiguin a favor o en contra de la independència.

Més aviat sembla que estan dividits, en aquest sentit.
Això és secundari, quan parlem de respecte al dret a decidir. El que és important és aquesta voluntat de resoldre i de voler construir un esdevenidor comú a partir de la democràcia. I aquí no hi ha diferències. És igual la Catalunya metropolitana que la Catalunya no metropolitana. La Catalunya central que la Catalunya perifèrica. És igual. El capteniment és el mateix. I això és una de les coses de les quals com a país ens hem de sentir més orgullosos. Hi ha una solidesa de la convicció democràtica, es pensi el que es pensi, que és el que fa fort el moviment del dret a decidir.

Això no li qüestiono.
[Fa una pausa]. Per tant, tot plegat és el que ens fa sentir molt esperançats pel que fa a la construcció d’aquest país. Al costat d’aquest 80% llarg de gent que totes les enquestes diuen que vol un referèndum, hi ha gairebé la mateixa xifra de ciutadans que acceptarien el resultat d’aquesta votació. I això són tant els del sí com els del no. Què vol dir, doncs? Que som una societat no només profundament democràtica, sinó també profundament unida entorn de la idea de resoldre les legítimes diferències polítiques a través del vot.

En tot cas, des del món independentista es vol fer un referèndum per guanyar-lo, i això passa per fer créixer la base que dóna suport a l’Estat propi a l’àrea metropolitana. Què s’ha de fer?
Explicar que l’objectiu no és la independència. La independència és un instrument, com pensàvem que podia ser-ho l’autonomia, per al desenvolupament de les persones, dels col·lectius, de les empreses, de les famílies. Però ho hem intentat i hem vist que el vehicle, l’autonomia, ja no era útil. Al revés, anava perdent capacitat de resposta davant dels problemes i les demandes de la gent. Tant si parlem de mobilitat, de la qual l’àrea metropolitana n’és deficitària, i de quina manera, com si parlem d’habitatge, de pobresa energètica, de refugiats, de salut… L’instrument autonomia ha caducat. A més, està en mans d’un Estat, governat pel PP durant molts anys i cridat a ser-ho per la dreta espanyolista durant molts més, que es dedica a anar reduint les competències i la capacitat financera de l’autonomia. Per tant, què li diem a la gent?

Que cal un Estat independent?
Que per seguir prestant bons serveis i garantir el futur dels fills i néts de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya, ens cal un instrument modern i nou. I aquest instrument es diu Estat: Estat independent. Però és un instrument. L’objectiu continua sent el mateix. Així com al principi l’autonomia va donar resposta a les esperances de molta gent i va poder desplegar una xarxa de centres de salut, educatius i d’infraestructures territorials i comarcals molt poderosa, l’Estat és l’instrument que pot donar resposta als desafiaments del segle XXI.

Expliqui’s.
L’exigència de la societat catalana, cada vegada més internacionalitzada, que sent propis els desafiaments com el canvi climàtic, les crisis humanitàries i la lluita per la democràcia i la pau al món, fa necessària un altre instrument. Hi ha un desig d’insubornable modernitat en tots els catalans, pensin el que pensin. De país modern, diguem-ne. I per donar resposta a aquesta aspiració de modernitat, que històricament sempre ha tingut Catalunya, avui l’instrument es diu Estat. És l’explicació d’això el que farà que molta gent entengui que, tingui la identitat que tingui, cosa que és innegociable, l’instrument per respondre i donar esperança i oportunitats de futur es diu Estat propi.

Vostè parla d’esperança i d’oportunitats, però molta gent veu amb por el camí cap a la independència. I no sé si la via unilateral per arribar-hi hi ajuda gaire.
La por paralitza. És un instrument al servei del conservadorisme més retrògrad, del poder clàssic, que amb la por en fa prou per paralitzar. Però crec que a això ens hi hem de sobreposar tots. Jo el primer, com a president, p