La política és un joc; tothom ho sap. Però sembla que cada cop hi ha menys preocupació per amagar-ho, cada cop els tripijocs són més evidents. La publicació dels milionaris patrimonis de diputats i parlamentaris, per exemple. Més que un acte de transparència, sembla una poca-soltada indecent en temps de crisi. És com el Sálvame del nostrat Jorge Javier Vázquez, on tothom és partícip d’una farsa descoberta. Però què passa quan algú qui desconeix les regles entra a la partida? Que surt escaldat, com els va passar a personatges com Tamara, Paco Porras o el Pozí durant els temps gloriosos de Crónicas Marcianas. El altres, però, cada tarda, a les vuit, passen per caixa, i tornen a la seva vida normal, a les seves misèries quotidianes. Aquesta capacitat de desconnexió no té cabuda a la política. El seu joc és tan absorbidor, tan seductor i eròtic, que la partida acaba convertint-se en l’única realitat, potser perquè no té horaris. En aquest encegament, els polítics obliden que la majoria de mortals no juguem al seu joc ni ens regim per les seves normes.
A aquest absurd, però, hem contribuït els periodistes. Perdut l’esperit de Woodward i Bernstein, ens hem convertit en una espècie de borinots hipòcrites, llepaires que, en molts casos, han somiat amb formar part de la partida i fer-se amb una part del suculent pastís. La desligitmació del periodisme que s’ha anat cuinant a foc lent durant les darreres dues dècades ens ha convertit en massa ocasions en simples altaveus dels polítics. I a això hem arribat de vegades enganyats, però de vegades havent-nos deixat enganyar. Sé que la crisi no afavoreix els heroismes romàntics, però des d’aquestes pàgines intentarem ser honestos amb els ciutadans, que són (som) els peons de la partida. En tot cas, a tots aquells que ens llegeixen, aquí els deixo un motiu més per indignar-se.
