“No sé com superar-ho”

Mentre el món sencer s’assabentava de la mort d’Elisabet II, una quinzena de persones es reunien a les oficines del Tanatori de Badalona per parlar, sense embuts, de la mort, la por a la mort i del dol.

Es tractava d’un death cafè, una trobada oberta a tothom, amb l’objectiu de normalitzar la mort, en tant que part inseparable de la vida. Era dijous, 8 de setembre, i la trobada havia de durar una hora, però es va allargar gairebé fins a les dues hores. Una mostra que les assistents tenien ganes de parlar de la mort, i de sentir-ne parlar als altres: “La societat ha amagat la mort. Abans, quan algú moria, se’n feia la vetlla a casa seva. Ara, però, amaguem els morts”, deia una participant. La trobada va ser dinamitzada per la psicòloga badalonina Carla Borràs, experta en mort i en dol. “No només es viu un dol quan mor un ésser estimat. També quan anem a estudiar a fora, quan anem a viure en parella o quan es trenca una amistat. Hi ha molts tipus de dol i per això és important incorporar-los a la nostra conversa per saber-los identificar i aprendre a normalitzar-los”, planteja Borràs.

La trobada va començar amb una ronda de presentacions, que va servir per posar sobre la taula un primer element: la religió. Sense haver-ho demanat ningú, moltes de les assistents es descrivien com atees, o creients, en el primer torn de paraula.

“Com influeixen les creences en la concepció de la mort?”. Era una de les preguntes que ocupaven el buit de la sala: “A mi m’és igual què passarà amb mi un cop hagi mort, total, ni me n’assabentaré”, es va sentir. Però també: “A mi m’horroritza la idea d’emmalaltir i morir, soc hipocondríaca i ho passo malament. Si marxo a mitja reunió, si us plau, enteneu-me”.

Tot i que els death cafè no estan pensats per fer teràpia (això seria més aviat matèria dels grups de dol) moltes de les intervencions portaven implícites un crit somort d’ajuda, un dubte latent, o una por amagada.

“Tenim por a morir?”, es van preguntar les assistents. “Jo només tinc por a morir abans que mori ma mare, perquè no li puc fer això”, es va sentir.

“Se supera mai del tot la mort d’un ésser estimat?”. “Si un dia moren els meus fills… Per què hauria de sentir-me malament la resta de la meva vida, si no hi puc fer res per recuperar-los?”. Però també: “Fa dos anys que va morir el meu home, i encara no sé com superar-ho”. Una de les claus que es van plantejar consisteix a preparar-se per morir. Però… com?

No va haver-hi, potser perquè no existeixen, solucions màgiques. La mort s’ha d’exterioritzar, se n’ha de parlar, i s’ha de plorar, coincidien les assistents. La realitat, però, és que la mort s’amaga, no se’n parla gaire i, quan es plora, sol ser en privat. Bona mostra d’això és el fet que d’entre la quinzena de persones assistents, només hi havia un home: “És el més habitual en aquest tipus de grups –explicava en acabar la sessió la psicòloga Carla Borràs–. Parlar d’emocions i exterioritzar les pors continua sent, per a molts homes, una mostra de feblesa de la qual se n’ha de fugir”, va dir Borràs.

Pensar, visualitzar com voldríem morir és una manera de normalitzar la mort, assenyalava la psicòloga. “Jo no vull viure si no puc reconèixer els meus estimats”, es va sentir. Però també: “Jo he volgut morir”. El suïcidi va ser l’altre dels grans temes que es van tractar: “He notat molt de rebuig per part de la gent quan he explicat que he tingut temptatives de suïcidi”.

La nit anterior a la redacció d’aquest article, el realitzador Jean-Luc Godard, referent del cinema d’avantguarda, moria a Suïssa per suïcidi assistit.