Si busquem al diccionari la paraula misèria trobarem diferents accepcions, com ara “circumstància adversa que fa, a qui la pateix, digne de compassió”; “cosa de poc valor”; “elements indici d’extrema pobresa” o “brutícia extrema”. Doncs bé, a Badalona ja fa un temps que tenim un mercat on trobar precisament això: misèria. Qui vulgui una mica d’aquest producte només cal que es desplaci els dimarts al matí a la frontera entre la nostra ciutat i Sant Adrià, concretament a sota de l’autopista C-31. Allà trobarà pidolaires i desenes de persones sense rumb ni recursos que malvenen productes trobats a les escombraries o arreplegats pel carrer. Molts més que fa un any, ja que ara també s’hi arriben persones –la majoria immigrades- des dels encants de les Glòries de Barcelona, ciutat que, com amb altres col·lectius que no interessen, ha aconseguit exiliar. Els compradors, evidentment, no disten molt en condició econòmica dels venedors. La resta són curiosos. I des de fa una setmana a aquests curiosos se’ls afegeixen agents de la Guàrdia Urbana de Badalona, de Sant Adrià del Besòs, Mossos d’Esquadra i Policia Nacional; una autèntica “ofensiva” que intenta posar punt i final a aquest drama. Aquest gran esforç policial segurament solucionarà el problema de manera momentània. És a dir, aquests “venedors” marxaran amb la cua entre les cames cap a un altre lloc en veure tantes armilles reflectores. Però amb aquesta acció política l’únic que fem és postergar un problema. Cal buscar propostes concretes que aportin solucions a curt termini. Sí, ho sé, sóc un ingenu; estem en plena crisi i no hi ha diners per a tot ni tothom. Però és que resulta que jo no tinc la responsabilitat de buscar aquestes solucions. Aquesta feina recau en els nostres representants, uns polítics que quan a les arques municipals entraven diners a doll (i d’això no fa pas tant gaire) no van preocupar-se prou, potser, d’estalviar-ne uns quants per quan vinguessin maldades.
