Sortosament, mai he hagut de marxar a l’estranger per trobar feina i poder donar de menjar a la meva família. Tampoc he hagut de fugir de la misèria o d’un dictador. De fet, tinc la immensa sort de tenir una ocupació remunerada mentre prop de 20.000 badalonins estan a l’atur. Tot això ho dic en relació a la darrera enquesta presentada pel Centre d’Estudis d’Opinió, que assegura que un de cada quatre catalans és “del tot intolerant amb la immigració”. Potser per la sort que tinc, no em sento representat en l’estudi. Segons aquest informe, els catalans consideren que la immigració és el tercer problema del país (després de l’atur i la situació econòmica), la meitat creu que el nombre d’immigrants és excessiu i quatre de cada deu consideren que la immigració és un fenomen “negatiu o molt negatiu”. Admeto que en alguns barris de la ciutat (i de tot el país) s’han generat problemes derivats per aquest fenomen, unes situacions no desitjades que s’han de combatre (i em consta que tant l’administració com les entitats socials ho estan fent). Però, és just canviar de parer tant ràpidament? M’explico. Quan llegeixo notícies com aquesta em plantejo unes quantes preguntes: algú es queixava de l’excés d’immigrants quan durant el boom immobiliari se’ls contractava per centenars i se’ls pagava un sou miserable per construir el pis nou on ara vivim? És coherent pensar que la immigració és el tercer problema pel país quan una dona equatoriana és l’encarregada de tenir cura dels nostres pares octogenaris? Amb les cotitzacions de qui se’m pagarà la pensió que cobraré en un futur? Algun dels nostres pares o avis va haver de marxar a treballar a França o Alemanya perquè a Espanya fa tan sols 50 anys no hi havia riquesa ni llibertat? No vull pecar de demagog ni naïf, simplement m’agradaria que tots plegats tinguéssim una mica més de memòria.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram