L’any passat 1.445 dones van denunciar haver estat víctimes d’una agressió o abús sexual a Catalunya. Foto: No to violence against women

“Tornava a casa des de la plaça de la Virreina de Gràcia [Barcelona] fent el mateix recorregut que fa anys que faig. […] Quan era a un parell de carrers de casa, un home em va sorprendre per darrere, em va immobilitzar i em va començar a fer tocaments als genitals. […] Vaig començar a retorçar-me per desfer-me dels braços d’aquell home, que finalment va arrencar a córrer. […] Tota jo tremolava, i ràpidament vaig ser conscient que acabava de patir una agressió sexual”.

Aquest és el dur relat que fa dies va fer públic la regidora de la CUP de Barcelona Maria Rovira després d’haver patit una agressió masclista. Però aquestes paraules les podria haver escrit qualsevol de les 1.445 dones que, segons xifres oficials, van denunciar haver estat víctimes d’una agressió o abús sexual a Catalunya el 2015. O, de fet, qualsevol de les moltes que no arriben a denunciar-ho –es calcula que només el 20% ho fa–. A Europa, una de cada deu dones de més de 15 anys afirma haver patit violència sexual.

“DISCURS EXCULPATORI”
“És incomprensible que, davant d’aquestes xifres, la societat no estigui escandalitzada”. Qui parla és Alys Samson, d’Hèlia Dones, una associació de suport a les dones que pateixen violència de gènere. “Si en lloc de dones agredides estiguéssim parlant de futbolistes, què passaria?”, reflexiona indignada. Ella és una de les moltes dones que treballen per combatre aquesta xacra. En el seu dia a dia les xifres abstractes es converteixen en dures experiències difícils d’afrontar.

Primer de tot, perquè el “discurs exculpatori” envers l’agressor –“són persones que no estan bé del cap”, etc.– està socialment molt estès i “naturalitza” el problema. I, després, perquè malgrat que la legislació catalana al respecte “és de les més avançades d’Europa, segueix sent insuficient, sobretot perquè encara és desconeguda pels que l’han d’aplicar”, lamenta Samson.

“De què serveix una bona llei si no es desplega correctament?”, es pregunta en aquest cas Mireia Foradada, membre de Gatamaula, un altre col·lectiu de dones feministes. “Cal més formació i especialització de la policia i la justícia, així com de la resta d’institucions, inclosos els metges”, reclama. Una opinió que comparteix Dolores Pulido, membre de Ca la Dona, un espai de referència en la matèria, la qual resumeix que “falta formació en perspectiva feminista a totes les parts del circuit d’atenció”.

DENUNCIAR ÉS UN “CALVARI”
Des dels col·lectius feministes saben bé el “calvari” que per a les dones agredides és denunciar. Moltes es fan enrere quan se’ls explica què comporta. Haver de trobar-se amb el seu agressor, per exemple. Millorar el procés judicial, doncs, és una altra de les assignatures pendents, com també ho són la prevenció i la sensibilització. “La informació que té la policia ha de servir per alarmar-nos”, reclamava Rovira en el seu escrit. Un extrem que comparteixen tant Pulido com Foradada i Samson, perquè, a més, fer públic en quins llocs hi ha més agressions serviria també per combatre “la sensació d’impunitat” dels agressors.

DES DELS AJUNTAMENTS
I què dir de les institucions? “Podem fer molt més del que fem”, escrivia Rovira. Samson i Pulido ho comparteixen, però diuen que han detectat un “canvi de tarannà” en alguns ajuntaments governats per noves forces polítiques. “Són governs molt més receptius a treballar per combatre aquesta xacra”, celebra Pulido. Foradada, en canvi, es declara més “escèptica” en aquest sentit. “De no fer res a fer alguna cosa ja és un pas, però queda molt per fer”, afirma, “començant per treballar molt més braç a braç amb el teixit social i veïnal”.

En una línia similar s’expressen des del Bloc Violeta, un dels col·lectius feministes de Badalona. Radha Atienza, una de les seves integrants, valora positivament en declaracions a Línia Nord els canvis que hi ha hagut a l’Ajuntament en matèria d’igualtat, però defensa que la lluita contra el masclisme ha de venir del carrer. “Hem de ser les dones que ens organitzem i no recórrer al paternalisme de les institucions”, afirma. “Cadascú ha de respondre-hi com més còmode se senti, però teixint xarxes de solidaritat”, afegeix Atienza.

Sigui com sigui, no s’aconseguirà acabar amb aquesta xacra si no s’acaba abans “amb la invisibilitat de les dones” i s’eradica “el sexisme de soca-arrel”, adverteixen els diversos col·lectius feministes. I això passa per incidir en l’ensenyament, “aplicant-hi la coeducació”, reclama Samson, “sense descuidar la tasca que cal fer amb els homes”, avisa Pulido, i fomentant “l’autodefensa feminista” entesa en sentit ampli i orientada a l’empoderament de les dones, diu Foradada. Per construir un edifici nou cal començar pels fonaments.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram