Cada poques setmanes hi ha una notícia bomba. Un d’aquests fets que encara que passin els anys recordes perfectament on estaves quan et vas assabentar i què estaves fent. I aquesta setmana hem tingut la nostra ració. Esmorzava a casa dilluns. Mentre amb la dreta escurava un bol de cereals amb l’esquerra repassava la premsa i el twitter, quan vaig llegir que els Estats Units d’Amèrica havien mort -que no pas assassinat- a Ossama bin Laden, el cap visible de l’organització terrorista Al-Qaida. Tot aquell dia va estar marcat per aquesta notícia; de fet, tota la setmana ho està sent, amb reportatges, debats i entrevistes. M’agrada analitzar aquesta mena de esdeveniments, suposo que per deformació professional. A aquestes alçades encara em sobta, però, que alguns mitjans de comunicació difonguin una imatge passada pel Photoshop on es veu la cara desfigurada d’ Ossama bin Laden (no fa gaire el diari esportiu As va fer el mateix amb un jugador en fora de joc, tot i que evidenment no estava mort). No obstant la majoria de casos s’acaben descobrint, em preocupo quan reflexiono sobre com som de vulnerables els ciutadans. L’extensa cobertura d’algunes notícies i la multiplicació de canals d’informació pels quals ens arriben a cada minut (si volem) ens doten de més punts de vista i versions, però també ens exposen més a ser enganyats. Què es cert i què no ho és? És bin Laden mort? I Elvis? Reconec ser propens a llegir tota mena de diaris confidencials i llibres on es parla de complots, però em fustiga profundament no saber, massa sovint, quan em donen gat per llebre. Per això em vaig alegrar molt quan es va destapar la trama WikiLeaks i es va posar negre sobre blanc les vergonyes diplomàtiques de molts països de les darreres dècades. Va crear la CIA bin Laden perquè lluités contra els russos a Afganistan? És possible; fins i tot ho puc assimilar. El que no podria tolerar és que Assange també fos un producte.
