La pobresa i l’exclusió social van camí de cronificar-se. Aquesta és una de les principals conclusions que reflecteix la memòria d’activitats de Càritas, una de les entitats del tercer sector de Catalunya que té més protagonisme a l’hora de prestar ajudes i serveis socials. L’entitat va atendre l’any passat més de 360.000 persones arreu del país i tot i que al Barcelonès Nord menys veïns van requerir la seva ajuda, els que ho van fer veuen com la seva situació de necessitat corre perill d’eternitzar-se. “Hem atès menys gent que el 2016 a la comarca, però els que hem atès necessiten més atenció”, explica la cap de la zona pastoral de Càritas al Barcelonès Nord, Anna Selva.
Aquest escenari reobre el debat sobre quines característiques ha de tenir la prestació de serveis socials als municipis, així com qui se n’ha de fer càrrec.
COMPLEMENT O NECESSITAT?
Actualment, les entitats del tercer sector assumeixen bona part de les ajudes socials als municipis, ja que els Ajuntaments disposen de pocs recursos a l’hora de prestar-les. Així, a Badalona i Santa Coloma diverses entitats assumeixen ajudes d’urgència en l’àmbit mèdic, d’habitatge, d’alimentació, d’infància o de violència masclista. “Sense el tercer sector estaríem ofegats”, assegura la regidora responsable de Serveis Socials a Sant Adrià, Filo Cañete. “El tercer sector té un pes molt important per l’agilitat a l’hora de gestionar les ajudes però actualment està sobredimensionat”, diu la seva homòloga a Badalona, Agnès Rotger. La regidora badalonina considera que és positiu comptar amb aquesta xarxa d’entitats però creu que seria “desitjable” canviar la manera de coordinar-se amb l’Ajuntament. “Molts cops es recorre al tercer sector perquè nosaltres som massa feixucs i burocràtics”, argumenta. “Hem d’aconseguir que les entitats del tercer sector siguin una opció a la qual recórrer i no una necessitat”, afegeix. Dit d’una altra manera, Rotger defensa que els ajuntaments han de tenir més protagonisme en la prestació de serveis socials, establir una línia clara d’acció i escollir amb quins actors externs als consistoris es vol col·laborar. “Ara aquest escenari no és viable”, lamenta.
Tot i això, la regidora assenyala un possible primer pas: assumir des de l’Ajuntament les prestacions més bàsiques i deixar per a les entitats diverses tasques d’acompanyament als veïns i assessorament a la ciutadania per orientar a l’hora de demanar ajudes. Per la seva banda, Cañete veu “complicat” que els municipis assumeixin tota la tasca que actualment estan desenvolupant les entitats. “El voluntariat fet des de les entitats és positiu per a la dinàmica d’una ciutat”, afirma la regidora adrianenca. “El tercer sector ha de ser complementari i ha de poder coexistir amb els ajuntaments”, afegeix.
Tant Cañete com Rotger coincideixen a l’hora de criticar els pocs recursos humans i econòmics dels quals els municipis disposen per fer front a la pobresa i la desigualtat. A Badalona, per exemple, no hi ha cap xarxa pública que atengui les necessitats alimentàries i no hi ha centres oberts de titularitat pública. Mentrestant, a Sant Adrià no hi ha cap menjador social públic i són les entitats qui presten el servei.
CAMÍ DE L’EMPODERAMENT
Vist la gran rellevància del tercer sector en la lluita contra l’exclusió, convé analitzar si les entitats prioritzen l’assistencialisme o bé van un pas més enllà. “Ens trobem amb situacions de molta precarietat i ens podem pensar que donant ajudes ho solucionarem, quan no és així”, afegeix. “Nosaltres cada cop intentem treballar més per l’empoderament de les persones, però sempre sent realistes. Les ajudes són necessàries”, diu Anna Selva, de Càritas.
En aquest sentit, l’economista i activista per la justícia social, Arcadi Oliveres, defensa que cal vetllar perquè les entitats que presten serveis socials esdevinguin més reivindicatives que simplement assistencials. “Les ajudes del tercer sector són útils però la beneficència evidencia que l’estat del benestar no funciona”, diu Oliveres. L’economista considera que l’arrel del problema és la manca de recursos dels ajuntaments i la manca de voluntat política. “La capacitat financera de l’Estat i la Generalitat ve determinada per qüestions com el frau fiscal. Si no n’hi hagués, es podrien doblar prestacions com les pensions, les ajudes a aturats o a famílies monoparentals”, assegura.
Oliveres, a més, critica les veus que pregonen el final de la crisi econòmica. I és que, per a l’economista, hi ha un problema d’enfocament de la realitat econòmica. “Ens fixem només en el creixement quan el realment important és veure si l’economia cobreix les necessitats de la gent”, argumenta. Per això Oliveres celebra que el Parlament aprovés al juliol la Renda garantida de ciutadania.
El rol de la taula del tercer sector i la voluntat política de les administracions públiques marcaran el futur de la prestació dels serveis socials als municipis. Una cosa és clara: la pobresa cada cop té més risc de cronificar-se en molts pobles i ciutats i la manca de recursos públics dificulta l’accés de moltes persones a les ajudes. Queda molt camí per recórrer.
