Ha estat molt difícil fer un seguiment rigorós de la campanya electoral i no ha estat per falta de ganes. Fa dues setmanes alertava del perill que suposa per un país l’abstenció a les urnes i ho segueixo pensant. Però tinc la sensació que els polítics no posen suficient interès per canviar una dinàmica la qual s’ha accentuat en les darreres convocatòries a Badalona. Les dades d’audiència del debat a sis del diumenge a TV3 demostren que hi ha interès per la política –no és fàcil arribar a un 21,5% de share– però en els seus darrers actes de campanya, els candidats s’han centrat en els pactes i la mobilització del vot útil pels seus interessos. Fins i tot hi ha alguns que han recordat l’anomenada “crisi de la confiança política”, però he trobat a faltar la paraula “abstenció”. L’arrel del problema potser cal anar a buscar-la més enllà dels discursos. Està clar que vídeos com els de Montserrat Nebrera o el videojoc d’Alícia Croft no ajuden a prendre’ns de manera seriosa la política, però amb la situació viscuda dilluns i dimarts amb el no cara a cara entre Artur Mas i José Montilla n’hi ha per llogar-hi cadires. El teatre de les juntes electorals no només va fer anar de corcoll als treballadors de Televisió de Catalunya, sinó que torna a posar de manifest que hi ha un problema estructural amb la Llei Electoral. La mateixa que no deixa als professionals dels mitjans de comunicació públics –els de tots– seleccionar la informació electoral per criteris estrictament de noticiabilitat. Ara, els partits ja no són a temps de modificar la legislació però ara se’ls obre l’enèsim període per modificar un sistema que és obsolet i inexistent a la resta de països de la Unió Europea. Seria una manera d’evitar fer tan llargues i “freaks” les campanyes electorals i que els electors no tinguessin una sensació notable de buidor a l’hora d’escollir quin candidat o quina formació política defensa millor les seves idees.
