Fa anys que parlem de la societat 2.0, però recentment l’hem percebut amb més evidència que mai, durant les acampades del 15M, per exemple. Ho hem vist, també, aquest cap de setmana. Xavier Garcia Albiol anunciava al seu twitter una actuació policial i Ferran Falcó li contestava, en to de mofa. És política 2.0 a la badalonina.
El concepte 2.0 fa referència a una xarxa dirigida principalment als usuaris i no pas a les empreses, que permet compartir informació de manera cooperativa. Fa anys, durant el boom dels pirates informàtics, d’això se’n deia capitalisme d’esquerres: un paradigma que postula la circulació lliure i gratuïta de la informació. Però la sensació de llibertat que dóna l’actual societat connectada és il·lusòria. El principal problema de la xarxa han deixat de ser els virus i ara és l’excés d’informació. Una gran quantitat de dades inexactes, caducades i/o falses dificulten l’accés al coneixement i contaminen l’opinió pública. Només els experts en l’ús de les noves tecnologies tenen a l’abast la informació veraç. Als 90, els teòrics dividien la societat del futur en dues classes. La d’aquells qui tindrien accés a Internet i la d’aquells qui, en la seva incapacitat per adaptar-se a una nova forma de comunicació, esdevindrien marginats socials. Es parlava d’una fractura insalvable. Però eines com Myspace, Twitter i Facebook han estès una cortina de fum i han fet aquesta fractura més subtil. Aquests serveis i els dispositius mòbils (i l’ús que n’hem fet) han afavorit la conversió de la xarxa en un abocador d’escombraries. Ja no és una eina per aprendre: és un entreteniment superflu. Acudits, tafaneries i reflexions buides omplen un espai que havia de ser un pou de coneixement per a tothom, i principalment contra el capital. Però ara, com la religió en el seu moment i el futbol després, la xarxa és l’opi del poble.
