Albiol, durant un moment del seu discurs. Foto: Jordi Pujolar / ACN

Es buscava un miracle i no es va trobar. Dimarts, el BCIN va ser l’escenari d’un ple d’investidura que va deixar en mans de Xavier García Albiol, de nou, l’alcaldia de Badalona i que va fer estralls entre les esquerres de la ciutat. De fet, ni el mateix Albiol s’esperava ser alcalde. “He arribat aquí pensant que continuaria sent el cap de l’oposició i en surto amb la vara”, va admetre el popular, que va prometre el càrrec entre llàgrimes i cares desencaixades dels líders progressistes.

Els badalonins se n’havien anat a dormir el dia abans creient que finalment hi hauria un acord d’esquerres que, un cop més, evitaria que Albiol fos alcalde. Però la política badalonina va tornar a demostrar que, fins a l’últim minut, no es pot donar res per fet en una ciutat que ha convertit els girs de guió d’última hora en la norma dels darrers anys. Mentre la premsa generalista ja donava per fet l’acord, els mitjans locals alertaven que no estava lligat i que podia descarrilar, coneixedors de les motxilles que s’arrosseguen i de les desconfiances entre uns partits que, fins ara, ni l’espantall comú d’Albiol ha fet possible que puguin treballar plegats per bastir un projecte alternatiu de ciutat.

La història, o millor dit, les diverses versions de la història ja són conegudes i la intensitat dels fets que van tenir lloc en poques hores fa impossible recollir-los tots en aquest escrit. Les discrepàncies en el repartiment del mandat –el PSC volia que fos equitatiu i Guanyem demanava 2 anys per a Dolors Sabater– i la famosa clàusula que donava poder a les assemblees de totes les formacions per ratificar l’acord passada la investidura van ser els últims esculls que el van impossibilitar. Però el veritable impediment va ser l’alt grau de desconfiança en totes direccions que s’arrossega d’anys i que s’ha intensificat durant unes setmanes de negociacions difícils, on sovint més d’un partit s’ha sentit atacat o ha albirat un possible engany.

TOTS CONTRA SABATER
La imatge de Sabater en un extrem de la sala, asseguda sola abans que comencés el ple, ja deixava entreveure que les coses no anaven bé. L’últim intent d’arribar a un acord, minuts abans de la sessió, no havia donat fruits i Albiol seria alcalde. Els parlaments previs a la votació així ho ratificaven i els últims precs d’entesa ja no hi podien fer res. Ni l’intent fallit de fer un recés per intentar forçar una reconsideració in extremis dels implicats en les negociacions va poder canviar el desenllaç. A diferència del que va passar al ple de la moció de censura a Sabater, on sí que es va permetre un recés a petició d’Albiol, aquest cop la mesa no el va autoritzar. Tampoc hi va haver gaire resistència a la negativa. La bancada de Guanyem va desdenyar l’opció i, de fet, la sensació era que ja no hi havia marxa enrere. Els regidors del partit de Sabater no havien firmat el document de l’acord amb la resta de forces. En aquesta situació, i tal com ja havia advertit, el PSC es negava a votar la candidatura de l’exalcaldessa. Amb tot, els socialistes van optar pel seu candidat, Rubén Guijarro, el PP per Albiol i la resta de partits per Sabater. Sense majories absolutes, el popular era investit alcalde en tant que cap de la llista més votada a les eleccions.

I a partir d’aquí, una pluja de retrets contra Sabater van acabar d’escenificar la trencadissa de l’esquerra badalonina. Alex Montornès, d’ERC, va dir que li retiraven la confiança. Aïda Llauradó, dels comuns, li va demanar la dimissió. El PSC la va culpabilitzar del fracàs de l’acord i només David Torrents, de JxCat, va carregar més contra els socialistes que contra ella. Tot plegat mentre Albiol encara no s’ho creia, tragirava papers per redirigir un discurs que no s’esperava haver de fer i tornava a besar la vara. “Soc més militant de Badalona que del meu partit”, afirmava mentre demanava col·laboració a l’oposició a partir d’ara. És conscient que no ho tindrà fàcil i que, si es descuida, es podria trobar amb una moció de censura. Ara mateix, però, això sembla més aviat política-ficció.