En un sopar amb els cosins, a les tertúlies radiofòniques, als bars,… Allà on he anat aquests darrers dies només es parla de la vaga salvatge dels controladors aeris que va perjudicar a milers de persones. Despertar-se dissabte amb un inesperat estat d’Alarma va ser una experiència força curiosa pels que érem a casa i una tortura pels que estaven als aeroports. S’ha parlat de les persones que no han pogut anar de vacances degut a l’acció d’un col·lectiu de 2.200 persones amb un sou privilegiat i amb el privilegi de sentir-se poderosos. No s’ha parlat tant dels usuaris habituals dels aeroports per motius laborals o familiars. Fins i tot hi ha un cas d’anul·lació d’un casament o la paralització d’un procés d’adopció. No voldria posar-me a la seva pell. Cal que els controladors paguin per l’enorme perjudici causat a tantes famílies, per descomptat. Però cal que es posin en marxa totes les estructures de govern per trobar una solució immediata que no passi per la militarització de l’espai aeri i que rebaixi els fums dels controladors. El càstig ha de ser exemplar, però lexercici d’autocrítica per part de les autoritats competents també. Sobretot per evitar que casos com el viscut aquest passat Pont es repeteixin en altres sectors. Us imagineu que els controladors quedessin impunes? Què pensarien els metges, jutges, escombraires o periodistes? Segurament que a través d’una acció ferotge i de poder aconseguiríem que es complissin les nostres reclamacions. Per aquest motiu, la decisió del govern espanyol ha de ser el més contundent possible dins els límits que marca la llei i intentar evitar en el futur, les modificacions de decret i retallades ‘in extremis’ en moments especialment sensibles per a tots els treballadors -potser menys pels controladors aeris-. La privatització dels aeroports no agrada a molts, però podria ser una oportunitat d’or per intentar modificar alguns tics.
