No fa gaires dies el diari econòmic Cinco Días afirmava que Espanya té la mateixa dependència energètica que fa 30 anys. Des de 1980, el país segueix important el 77% de l’energia, i aquesta elevada xifra el converteix en un dels membres de la Unió Europea més dependents en matèria d’energia. Per intentar capgirar aquesta situació, i veient que la crisi líbia es pot estendre per altres països productors de cru i gas, el govern central ha decidit que la velocitat màxima a les autopistes i autovies es redueixi a 110 km/h, com a mínim fins el 30 de juny. A casa nostra, això de no saber a quina velocitat podem anar per la carretera no ens ve de nou. De fet, dubto que ningú del Servei Català de Trànsit sàpiga a hores d’ara els nous límits de velocitat a les principals carreteres catalanes. Però tornant al plantejament inicial: aquest gest simbòlic però tant emprenyador pels conductors contribuirà a reduir la dependència que tenim del petroli? Lamentablement, crec que la mesura adoptada, a corre-cuita i sense gaires estudis previs, no servirà per a gran cosa, tret que per recaptar. Sense ser un expert en qüestions mediambientals, em pregunto: no caldria primer incentivar que els inversors en energies renovables (com la eòlica o la solar) tinguin més facilitats i desgravacions? Reduir els subsidis a fonts energètiques contaminants com la tèrmica? Impulsar d’una vegada per totes el cotxe elèctric? Potenciar l’ús del transport públic i de la bicicleta? És absurd reduir la velocitat en autopista si les administracions no ofereixen alternatives reals al transport públic (trens puntuals amb més capacitat i confort); si les fàbriques que contaminen en excés paguen una multa i s’obliden del problema; o si els mateixos ajuntaments podrien reduir en un 70% la despesa energètica de l’enllumenat públic si apostessin per noves tecnologies com els leds. Si no es predica amb l’exemple serà difícil que la població entengui i accepti aquestes limitacions.
