Fins dimarts creia que només hi havia un tipus de ressaca. Malgrat que la paraula ha estat reproduïda milers de vegades i amb una infinitat de vincles, no ha estat fins aquests dies que he descobert els efectes de ‘les altres’ ressaques. Després d’un dels caps de setmana més intensos dels últims anys en què un tsunami d’informació electoral va endur-se per davant tot el que trobava, he necessitat aturar-me per uns minuts i reflexionar. He tingut una sensació similar a la que ja he passat altres vegades després d’una nit moguda, però amb menys maldecap. Xarxes socials, portals web o lectors de documents s’actualitzaven al segon amb alguna novetat sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, les filtracions de Wikileaks o el partit entre el Barça i el Reial Madrid. Perquè us feu una idea de la magnitud de tot plegat, els catalans vam generar diu­menge passat el 0,15% del tràfic de continguts a Twitter de tot el món. És apassionant, sí. Però el desgast psicològic que m’ha provocat la multiplicitat de fonts em produeix cert neguit. D’una banda, és el somni de tot informador, però per l’altra, és més fàcil errar a l’hora de seleccionar els continguts adequats perquè han estat alliberats. Casos com els de Wikileaks, que ja és troba ben a prop de convertir-se en l’escàndol més gran que ha patit mai el Departament d’Estat nord-americà o filtracions del sondeig de TV3 aquest diumenge a Twitter -presumptament realitzades per un treballador de Televisió de Catalunya- m’han fet veure que a banda de saber buscar la informació, caldrà, sobretot, triar-la bé i explicar-la encara millor. S’ha passat de buscar la clau per obrir el bagul de les notícies a remenar dins seu per trobar la informació més útil. És una incògnita saber quina serà l’evolució d’aquesta tendència, però segur que caldrà trobar aspirines perquè no ens produeixin més maldecaps dels necessaris. Com la ressaca.