Xavier Saisó

Foto: M.A. Chazo/Federació Catalana de Basquetbol

“A les redaccions ja no hi ha el soroll de les màquines d’escriure i els teletips, i s’ha perdut molt el periodisme d’investigació i de carrer, i la proximitat amb l’esportista”, explica Xavier Saisó (Badalona, 1961), periodista esportiu de Ràdio Barcelona-Cadena SER i Premi Fundació del Bàsquet Català. Desprèn pau, passió i bondat.

Al Què t’hi jugues! no feu periodisme d’oficina. Més aviat piqueu molta pedra i per això us han reconegut amb el Premi Ondas al millor programa de ràdio de proximitat.
La nostra aposta a Ràdio Barcelona és investigar i donar notícies. Cada cop més els clubs et faciliten les declaracions més mastegades sobre allò que els interessa comunicar, i tens dues opcions: t’acomodes o indagues. Nosaltres intentem triar, sobretot, la segona. Com a mostra, vam destapar el Barçagate…

Una investigació que ha canviat la història d’un club.
Un treball immens que és la nostra bandera en els últims mesos.

Una manera de fer que implica més temps i inversió, i ara s’inverteix menys…
Com que has de fer més coses en les mateixes hores, a vegades no et queda més remei que utilitzar només la informació d’agència o dels clubs. Nosaltres, en general, intentem indagar més enllà de la versió oficialista per trobar la notícia.

Sembles una persona molt feliç.
Ho soc i també tinc molts problemes. Bona part de la gent creu que t’asseus davant el micròfon i vas fent, i no és així: darrere hi ha moltes hores de feina, jornades que a vegades arriben a ser de 15 o 16 hores. Si el periodisme no t’encanta ni és la teva vocació, és millor que facis una altra cosa.

Aquí tenim una cultura de periodisme esportiu molt arrelada, però no cultura esportiva.
Un diari com L’Équipe, que fa portades de molts esports, seria gairebé impossible a Espanya perquè el futbol s’ho emporta tot. Hem de cuidar més les altres disciplines esportives. Després de la plata d’Espanya als Jocs Olímpics de Los Ángeles 1984 diria que el bàsquet va superar en popularitat el futbol i durant dos o tres anys les ràdios vam fer carrusels dels partits.

Què va passar?
El bàsquet va repartir els horaris dels matxs i el futbol li va tornar a menjar el terreny. Com a periodista especialitzat en poliesportiu tinc doble feina: trobar la notícia i intentar posar-la a l’informatiu. Si parles d’esports més minoritaris, encara costa més. De futbol hi pot sortir la notícia més mínima. Per sort, treballo en una ràdio en què puc parlar de molts esports.

“Si el periodisme no t’encanta ni és la teva vocació, és millor que facis una altra cosa”

El passat 29 de novembre vas rebre el Premi Fundació del Bàsquet Català de Periodisme Esportiu en la categoria de ràdio. Un bon reconeixement que deu ser una gran alegria…
Va ser un acte molt emotiu envoltat de la família i moltes amistats de la professió, algunes de la meva època. La Federació Catalana de Basquetbol ha estat companya de viatge des que vaig començar i hem compartit molts moments. És molt agraït que premiïn la teva trajectòria.

Per què li donaries gràcies al bàsquet?
Per haver-me fet conèixer persones molt interessants de diferents àmbits (esportistes, periodistes, directius…), i permetre’m viatjar tant, sobretot a Jocs Olímpics, Europeus i Mundials.

Què et va ensenyar el teu pare, Joan Saisó?
Entre mil coses, em va transmetre el seu amor per tots els esports. Ell havia sigut ciclista amateur al Club Ciclista Bétulo i després, president de la UC La Salud. Em portava a moltes competicions esportives. Va ser el primer sorprès quan va veure que jo, que soc molt tímid, arribava a la ràdio. N’estava orgullós.

Tant va cuidar el teu pare al CF Badalona com perquè li hagin dedicat un trofeu?
Moltíssim. El pare en va ser soci gairebé 70 anys. Hi va fer de tot. Quan va morir vaig proposar al club crear el Trofeu Joan Saisó al màxim golejador de l’equip perquè s’ho mereix. I et diria el mateix si no fos el meu pare. Entre ell, Guaita i Vicenç Codina van salvar el club de ser intervingut i desaparèixer.

El veus sobretot tot quan vas a l’Estadi Municipal?
Sí. Cada cop que hi ha un gol, miro al cel. Sé que el pare també estarà content.

Quan va sorgir el teu amor per la Reial Societat?
Estimo la Reial des de petit. De més gran vaig gaudir amb les seves dues Lligues i ho continuo fent perquè juguen molt bé. Em sap greu no haver arribat a trepitjar Atotxa. Vaig a Sant Sebastià, com a mínim, dos cops l’any: és preciosa i m’aporta tranquil·litat. Desprèn una màgia difícil d’explicar i la gent és especial. I s’hi menja molt bé!

També estimes Ferrari.
Des que tinc ús de raó. Abans dels cinc mundials consecutius de Michael Schumacher també van estar molts anys sense guanyar el Mundial i ara no ho fan des de 2007. Sempre seré ferrarista. Parlo i narro Fórmula 1 a la ràdio des d’abans de l’aparició de Fernando Alonso.