Júlia Puente

Júlia Puente, exjugadora del Bàsquet Femení Sant Adrià. Foto: Fruszina Horváth

Fa anys que cada matí a primera hora l’andreuenca Júlia Puente (Barcelona, 2004) es dutxa, es posa un barnús i torna al llit. Ara, que viu, estudia i juga a Murray (Kentucky, Estats Units), fa servir el barnús que li va regalar la família abans de marxar. Hi posa: “You are always at home with us [Sempre ets a casa amb nosaltres]. T’estimem”.

Quin regal, Júlia! Com recordes el comiat amb els teus a l’aeroport fa poc més d’un mes?
Soc una persona molt sensible i de llàgrima fàcil a qui no li agrada gaire plorar en públic. Mentre m’allunyava dels meus, em girava i els tornava a dir adeu. T’ho explico i se’m fa un nus a la gola. Si et soc sincera, des que vaig arribar als Estats Units no em surten les llàgrimes, i crec que és perquè les vaig esgotar totes aquell dia…

Sembles molt adaptada a la ciutat, a la universitat i a l’equip, Murray State WBB, de la NCAA.
Murray és petita, tranquil·la i força rural. Fa uns dies l’àvia de la Charlee Settle, una companya, ens va convidar a sopar a casa seva. Cuina de meravella! Tothom m’ha acollit tan bé que sembla que faci cinc mesos que visc aquí.

La teva integració té encara més mèrit perquè des del 17 de març arrossegues una lesió al lligament creuat posterior.
Tenia por de comentar-li a les entrenadores que no podria començar la temporada perquè pensava que potser em traurien la beca o no em tractarien igual que a les companyes disponibles. Però es van preocupar per mi, em van demanar que els passés els informes mèdics per poder fer un seguiment del tractament…

Com va la recuperació?
El passat 26 d’agost vaig començar a córrer i l’equip va aplaudir-me i felicitar-me. No m’ho esperava! Avui [per ahir] he començat a fer entrades i tirar, i l’1 d’octubre, per fi, ja podré fer 5×5.

A Murray State WBB teniu cinc entrenadores.
Sí! Rachelle Turner, Monica Evans, Amber Guffey, Sarah Jones i Nieja Crawford són tècniques i persones molt agradables i generoses amb qui pots comptar per a tot.

Què estàs estudiant?
Ara mateix, Psicologia, però al segon semestre em canviaré definitivament a Educació Especial. M’encanta la canalla i vull treballar i ajudar nens i nenes amb autisme.

Vas començar a jugar a bàsquet al Sant Joan de Mata, a Sant Andreu de Palomar, el teu barri.
Sempre serà casa meva. Fa molts anys que no passo pel Sant Joan de Mata i m’agradaria tenir-hi un vincle en el futur. Allà em va entrenar la Judit Ceña, qui va fer que m’enamorés del bàsquet pels valors que em va regalar. Transmetia l’estima pel joc, defensava l’empatia, la compenetració i la cohesió en l’equip… Són els valors que he tractat d’inculcar quan he dirigit equips. A vegades el bàsquet no és just, però quan el necessites hi és. Sé que m’alegrarà un mal dia i que farà que un de bo sigui encara millor.

“Quan vaig arribar al Bàsquet Femení Sant Adrià no sabia botar dues pilotes alhora”, diu

El teu següent destí, el Bàsquet Femení Sant Adrià, era un repte majúscul. Un salt de nivell enorme.
El meu primer any allà va ser tan dur que vaig plantejar-me deixar el bàsquet perquè, entre altres coses, les companyes tenien una tècnica impressionant i jo, per exemple, no sabia botar dues pilotes alhora ni estava acostumada a un nivell d’exigència així. Crec que havia arribat allà per la meva lluita i actitud.

Per què no ho vas deixar i vas continuar al club?
Al final de curs els meus pares es van reunir amb en Dani Poza, que aleshores era el director esportiu del Bàsquet Femení Sant Adrià. Els va explicar que creien que el millor per a mi era baixar-me al mini B, on destacaria i començaria a ser jo. I així va ser, perquè els dos anys següents van ser increïbles i vaig arribar a doblar amb l’infantil A d’en Toni Sáez. Després, les meves expectatives i les del club no van coincidir i vaig encetar un nou repte.

El CEJ l’Hospitalet…
Érem un equip molt cohesionat que jugava molt bé. A en Carles Boada, l’entrenador, li dec moltíssim perquè va confiar molt en mi. Al CEJ l’Hospitalet vaig descobrir que volia i podia jugar amb i contra les millors. Em va saber molt de greu marxar, però la proposta de la UE Mataró-Femení Maresme de poder jugar amb les de la generació de 2003 era la millor per a mi.

Què vas aprendre d’Albert Illa a la UE Mataró?
A no buscar el perquè de les coses i dedicar-me a jugar i passar-m’ho bé, i a continuar deixant-me l’ànima com sempre. El curs passat vaig jugar poc amb el primer equip i a vegades no ho entenia perquè estava entrenant-me bé. També recordo com va confiar en mi en els últims minuts d’un partit molt igualat contra el CB Lleida. Malgrat ser la júnior, em va tractar com una més i m’exigia molt. Confiava molt en mi.

Quina confiança tens ara?
Em fa respecte no complir allò que esperen de mi i tinc por de no tornar a ser la mateixa després de la lesió… Ja ho sé, penso massa… Simplement, he de recuperar-me i tornar-los la confiança i suport que m’estan donant en un moment tan delicat.