El periodista esportiu montgatí Jordi Domínguez, en una imatge promocional. Foto: David Ramírez
L’orellera que duu qui presenta un programa de televisió en directe guarda molts secrets i imprevistos. Per exemple, de cop i volta, potser fins i tot a l’inici, els vídeos o les imatges preparats poden desaparèixer per un problema tècnic. “Segurament és la situació més delicada amb què pots trobar-te com a presentador i tens dues opcions: buscar-ne culpables o triar el camí positiu i col·laborar amb tothom perquè l’audiència noti el mínim possible què està passant. Quan des de control hagin resolt el problema, tornarem a la normalitat. Un programa és un projecte col·lectiu i entrebancs així, si es gestionen bé, fan i uneixen més l’equip”, enraona el periodista esportiu Jordi Domínguez (Montgat, 1981). És coordinador de narradors i comentaristes de futbol a Mediapro, i narrador i redactor a Movistar Plus+.
Durant la conversa, desprèn la mateixa pau i naturalitat que a la pantalla gran. El montgatí és un llibre obert amb un discurs senzill i exemples gràfics, i sembla d’aquelles persones que saben escoltar bé i que es preocupen perquè qui l’envolta brilli. “Amb la meva tranquil·litat tracto d’ajudar la resta de l’equip a superar circumstàncies complexes i també intento que l’estrès que genera aquesta feina no em superi”, comparteix.
“Intento que l’estrès que genera aquesta feina no em superi”, confessa el montgatí
Conduir un programa és un continu exercici de malabars i des de fora sorprèn que algú pugui reaccionar amb seguretat quan està exposat a tanta incertesa. “Quan comences les pràctiques a l’autoescola, et sembla impossible coordinar tantes coses, i tens la mateixa sensació en les primeres experiències com a conductor d’un programa. Quan ja t’ha passat tot el que et pot passar en un directe, ja disposes de recursos per solucionar els imprevistos. En tot cas, sempre hi ha espai per a la sorpresa”, desenvolupa l’entrevistat, que ha passat per Don Balón, la delegació d’Eivissa d’IB3, el canal 3/24, Gol Play i ha estat responsable de la televisió del Manchester City.
És un altre cas de persona “força tímida” que es dedica a l’audiovisual. Domínguez forma part del planter del Carrusel Catalunya, on va narrar molts gols i jugades amb un telèfon mòbil. Hi va aterrar quan encara era estudiant de tercer de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “Al principi em feia molta vergonya i al camp del CF Montañesa em col·locava en un raconet en què sabia que no s’hi posava ningú per poder tenir intimitat i no sentir-me observat”, recorda, divertit.
La ‘Monta’
El montgatí va cobrir molts partits a casa de la Monta, que en aquell moment competia a la Regional Preferent. Un equip de barri que comptava “amb un grup humà i esportiu excel·lent, i una afició molt apassionada”. Encara manté el contacte amb algunes persones que va conèixer al club de Nou Barris i amb qui, amb el temps i perquè el món és un mocador, s’ha retrobat, com dos exjugadors del CF Montañesa, el marit de la representant de la seva germana —la jugadora Sílvia Domínguez— i Àlex Pareja, periodista esportiu d’ESPN.
Domínguez és un narrador tranquil que intenta aportar allò que a ell li agrada rebre com a espectador: el context i què està passant. “Dediques moltes hores a la preparació d’un partit i després, segurament, no faràs servir ni el 10% de la informació que has recopilat. Les dades s’han de donar si passa alguna cosa al camp que les demana. Potser un altre dia podràs aprofitar part d’aquesta documentació. I si no és així, és cultura”, defensa. Deu tenir un bon arxiu i una bona hemeroteca.
És possible que a casa dels pares encara hi siguin els apunts de les classes de Francisco Veiga, doctor en Història, analista polític i catedràtic d’Història Contemporània a la UAB. “Em va fascinar com s’explicava i ens regalava una visió global sobre la situació política al món, i vaig pensar que aquells coneixements, tan ben resumits, em servirien per a més endavant”, comenta. Força actiu a les xarxes socials, té en compte les crítiques constructives i silencia els comptes de qui valora la seva feina amb insults i mentides.
Domínguez entrevistant Míchel Sánchez, tècnic del Girona FC, per a Movistar Plus+. Foto: Jordi Domínguez.
És un periodista esportiu vocacional que de petit volia ser dentista i que va descobrir la seva passió definitiva “tard”, amb 14 o 15 anys. Més o menys en l’època en què va fer una gran estirada i va passar de ser dels més baixets de classe a ser-ne una de les torres.
“La veritat és que amb 1,89 metres no sé a qui m’assemblo. Els pares, l’Encarna i el Joaquim, són força baixets, i ma germana fa 1,66. El tiet Pepe, per part de mare, ha tingut dos fills, els meus cosins Edu i Marc, que també són molt alts. Potser la genètica em ve per aquí… Ni idea…”, confessa. Capitana del Perfumerías Avenida, Sílvia Domínguez és una de les millors bases europees de la història i el passat 8 de setembre va ser la pregonera de les ‘Ferias y Fiestas’ de Salamanca.
“En una narració les dades s’han de donar si passa alguna cosa que les demana”, sosté
El germà gran ha entrevistat la petita a Destino Manila, programa de Gol Mundial sobre el Mundial de bàsquet masculí de Filipines, el Japó i Indonèsia de 2023. En Jordi també ha comentat un partit de la Sílvia. “Jo era a Salamanca perquè l’havia anat a veure i just IB3 feia en directe el Perfumerías Avenida-Puig d’en Valls, i Raül Medrano, el company d’esports amb qui havia estat tot l’any a aquella televisió n’era el narrador. Em va preguntar si volia ser-ne el comentarista, i vaig acceptar… Estava tranquil. Si havia de criticar ma germana, tenia clar que la criticaria, però va jugar bé i no em va deixar oportunitats per fer-ho”, confessa, entre riures.
El Jordi també va jugar a bàsquet: va començar a la UE Montgat, després va marxar a l’Escola Mireia, i, més endavant, va fitxar per l’Universitari, on va competir en dues etapes. Amb el CE Laietà va jugar a Primera Catalana.
Els dilluns a la nit es retroba amb excompanys —i sempre amics— de l’Uni. “Malgrat que no ens aguantem les cames i ens lesionem cada dos per tres, perquè tots tenim ja una edat, ens ho passem bé. Són dues horetes de desconnexió que ens permeten continuar connectats”, descriu el montgatí.
Curiositat universal
Té una curiositat universal. Li agrada saber el perquè de les coses. Aquest estiu va anar a Montenegro i quan va engegar la televisió de l’hotel li va cridar molt l’atenció que s’estigués jugant un amistós a Sant Petersburg entre l’Estrella Roja, de Belgrad, i el Club Atlético Talleres, de Córdoba.
Per què un club argentí estava disputant un torneig tan lluny pocs dies abans que es reprengués l’Apertura després del parèntesi per la Copa Amèrica? El Zenit, l’amfitrió, i el Sochi eren els altres participants. “Vaig llegir que era la Winline Summer Cup, finançada per Gazprom, i que a Talleres li trencava la pretemporada i, alhora, li suposava una bona injecció econòmica”, resol.
És un enamorat de la geopolítica relacionada amb l’esport perquè “és una manera atractiva” de conèixer la realitat social, política i cultural de molts països. No fa turisme esportiu, però si té l’oportunitat, s’acosta a algun camp de futbol dels països que visita.
A la seva parella no li agrada molt el futbol i quan van visitar Podgorica no la va poder convèncer per anar a veure la prèvia de Conference League entre el Fudbalski Klub Budućnost Podgorica i el Klubi Futbollistik Malisheva, de Kosovo. “També ho entenc per part seva. Potser no tocava una proposta així en plenes vacances. Jo hi hauria anat. M’encanten aquestes oportunitats de conèixer una mica més els països a través d’un espectacle cultural, esportiu i social com és un partit de futbol”, s’obre Domínguez.
