Nairin De La Torre

Foto: Toni Delgado

“Mai m’ha condicionat ser la jugadora més baixeta dels meus equips perquè sempre he sentit que podia fer el que em proposés. La intensitat i el treball depenen de tu”, defensa Nairin De La Torre (Badalona, 1996), base del Lima Horta Bàsquet i exjugadora, entre altres, del Bàsquet Femení Sant Adrià i del Draft Gramenet.

Vas començar a jugar a bàsquet a P5, al Col·legi Cultural, de Badalona. Éreu dues nenes.
I només vaig continuar jo. A Escoles Minguella ja vaig jugar només amb noies, i els dilluns anava a entrenar al Programa de Detecció i Perfeccionament (PDP), de la Federació Catalana de Basquetbol, i ho feia amb nois. En aquells moments, a Badalona hi havia pocs equips femenins bons.

I vas aterrar al Bàsquet Femení Sant Adrià.
Em va fitxar en Ricardo Peinado, que sempre em va deixar ser com soc: intensa i una mica revolucionària i boja a la pista. [Riem]. Em va permetre construir i descobrir la meva manera de jugar. Amb els anys, he anat madurat molt, perquè quan era petita no acabava cap partit perquè moltes vegades m’expulsaven per cinc faltes.

Com és la Nairin a classe? Ets professora a l’Escola bressol Cucafera, a Santa Coloma.
La setmana em passa volant amb una feina que m’encanta. Quan hi arribo dilluns, rebo tanta energia dels petits i petites, que m’activo de cop. No parem: ara correm, ara juguem…

Quins tipus d’activitats feu?
De tota mena! Estan pensades per assolir un aprenentatge global i treballem les vuit intel·ligències que es desenvolupen durant la vida: intel·ligència lingüística, lògic-matemàtica, musical, espacial, corporal-cinestèsia, interpersonal, intrapersonal i naturalista. El febrer vam tractar el conte del monstre dels colors, que treballa les emocions, i ara estem amb el projecte dels cinc sentits.

“La Nairin té una manera tan única d’expressar-se que podria llegir-te la llista de la compra i fer-te riure”, et retrata la teva companya Anna Gamarra.
[Riem]. La Gamarra i jo tenim un sentit de l’humor molt semblant! En un equip la química és vital: no té preu que les companyes puguin ser amigues teves.

Ets molt expressiva.
Soc completament transparent i molt sensible. La meva cara mostra sempre el meu estat d’ànim.

“Vaig arribar al Draft Gramenet amb 18 anys i tenia companyes que superaven la trentena”

Ara t’entrena Sergio Manzano i també t’ha dirigit Javi Torralba: són dos entrenadors molt exigents que et porten al límit i premien l’esforç.
M’encanta que em demanin el màxim. Són dos grans tècnics. Al Javi Torralba el vaig tenir al CBF Sarrià i al Basket Almeda, on vaig viure els millors anys: vam ser campiones d’Espanya a infantil i subcampiones a cadet, vam jugar un torneig a Venècia… Són records molt macos i divertits. El meu últim any de júnior el vaig jugar al Barça CBS.

El teu debut com a sènior va ser al Draft Gramenet: un any de contrastos.
De molts contrastos, perquè tenia 18 anys i era la més petita d’un grup amb companyes que superaven la trentena. Hi vaig estar molt a gust i sempre sentiré el Draft Gramenet com a casa meva, i la Brígida Milla, la Bri, em va cuidar tant… Després de sis temporades, notava que necessitava un canvi i l’any 2019 vaig acceptar la proposta del Sergio Manzano per anar al Lima Horta Bàsquet. Hi estic molt bé.

Fa anys que conserveu gran part del bloc d’un equip amb molta química que mai abaixa els braços. Aquest curs heu fet grans remuntades, l’última (18 punts) contra el CB Al-Qázeres.
A la Lliga Femenina Challenge pots guanyar i perdre contra qualsevol equip. Creiem en nosaltres i el marcador no ens descentra. A la pista del Bàsquet Maresme Boet Mataró 3 Viles vam remuntar 19 punts, 16 en l’últim quart, i a casa, i contra el mateix rival, també vam arribar a perdre per 19 punts, i per 17 al descans. Contra el Celta, al Pavelló Virolai, vam saber patir, i el partit que comentes contra el CB Al-Qázeres va ser molt especial també.

Ara mateix ocupeu l’última plaça per als playoffs d’ascens a Lliga Femenina. Només us la pot treure el Real Canoe, a qui rebreu aquest dissabte en la penúltima jornada de la Lliga regular… Al Pez Volador vau superar-les per 55-58.
El nostre mèrit és infinit: no tenim cap jugadora estrangera i la meitat de l’equip està lesionat: la Lucía Moreno, la Nora Galve, la Maria Martiáñez, la Xènia Artiga no s’acaba de recuperar, i l’Anna Gamarra ha tornat després d’uns mesos de baixa perquè es va trencar un dit. Malgrat que el Real Canoe sigui un gran equip, jo prefereixo centrar-me en nosaltres. Si ho donem tot, podrem guanyar el partit.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram